Pàgina 2 La família

© Raül Blesa Arcarons


1.- La Família

2.- Paraules: L'amor, estimar, Pobres en l'esperit, Feliços els afligits, Feliços els humils, Feliços els justos. 

1.- La Família

"Déu va crear la humanitat a la seva imatge, a la semblança de Déu la va crear, Déu creà l'home i la dona" (Gènesi 1:27). Després de crear la humanitat, va afirmar que "l'home deixarà el pare i la mare i s'unirà a la seva muller i seran una sola carn", ho podeu llegir a Gènesi 2:24. 

Òbviament, aquest va ser el gran pas de creació de la parella i origen de la família, també va succeir abans de la caiguda, com en el cas de la institució del treball. Posteriorment, la dona i l'home seran víctimes de la temptació de la serp, i el Déu etern descobreix la infidelitat, s'enfada i canvia les regles del joc: Adam i Eva, així com tots els seus descendents, són expulsats del Jardí de l'Edèn i es converteixen en humans pecadors. 

Eva va infantar fills i filles, el seu fill Abel va dedicar-se a fer de ramader d'ovelles i el fill Caín llaurava la terra. Tots dos competien en oferir a Déu el millor dels fruits de la seva feina. L'enfrontament, el conflicte i el dramàtic desenllaç no tardaria a produir-se: Caín va matar a Abel. Un acte de violència tant o més greu que la desobediència dels seus pares ( Gènesi 4: 1-8). 

Adam i Eva van tenir altres fills, i Caín va mostrar-se força reproductiu també amb molta descendència, la Bíblia cita un llarg llistat fins a Noè. A poc a poc, de generació en generació apareixen més i més famílies que reben l'abundància de Déu. Jehovà, però, s'enfadà pel pèssim comportament dels humans i envià un diluvi per exterminar-los. Noè va ser l'únic home bo que salvà la seva vida i la dels seus fills i parelles gràcies a les seves bondats, en mig d'un món que va esdevenir malvat i gens bondadós ni temorós de Déu. 

Segons la Bíblia, tots els membres de la família formen una unitat, un cos únic, que respon davant de Déu i de la comunitat. L'ofensa a un dels seus membres, o el mal comportament, s'estén automàticament a la resta dels familiars. El pare, el patriarca, assumeix tot el poder i la resta solament poden actuar per delegació o per ordre del cap de la família. 

En els Deu Manaments (Èxode 20:1-17) Déu en dedica tres per a protegir la família: "Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No cometis adulteri. No cobdiciaràs la muller del teu proïsme." 

El profeta Moisès dedica vàries lleis per a protegir la família, veieu en el llibre Èxode el capítol 21, versets 15 i 17, així com els versets 22 i 23; també en el capítol 22, versets 16 i 17, 22, 23 i 24. De fet són una ampliació dels dedicats a la família en els Deu Manaments. En el llibre Levític, capítol 20, versets 8 a 21, tenim una relació de faltes contra la família. 

Els versets citats d'ambdós llibres recullen lleis o normes de comportament moral de protecció de la família, ja sigui per evitar actes de violència contra els pares, contra dones embarassades, menors, vídues i orfes, o per castigar les males pràctiques sexuals o comportaments entre familiars de moral desviada. 

Sorprèn que l'home cap de família disposi de privilegis si comet el pecat d'adulteri o maltracti els fills. El càstig per adulteri és molt dur per a la dona i tou per l'home; d'altra banda, el pare no rep càstig si és violent envers els fills, i aquests són durament castigats si maltracten el pare. 

La norma no ofereix dubtes a l'hora d'adjudicar atributs de poder al cap de la casa, però oblida el què fer per protegir a la família quan el cap és un pecador mal xinat. Potser no ho he sabut veure, però enlloc he llegit que pecar és més greu i mereix un càstig més dur si l'autor és una dona o és un fill o la filla. 

El pecat es defineix com allò que nega la personalitat, les lleis i la voluntat de Déu. És a dir, el pecat és el pensament i el comportament contrari a Déu. No discrimina per raons de sexe, edat, ètnia i cultura. Per tant, el pare o el patriarca haurien de patir les mateixes conseqüències en cas de pecar que les que pateixen dones, fills i filles.

Si tots hem estat creats a imatge i glòria de Déu, i tots hem de procurar ser sants (veieu 1ª carta de Pere 1:15-16), no s'entén que les dones i els fills han de ser més sants que el cap de família. La necessitat de desenvolupar-se espiritual i moralment és igual per a tots, el cap de família no és cap excepció. Les normes de conducte són iguals per a tots i totes, pare, mare, fills i filles. Segons la Bíblia, no hi hauria d'haver cap possibilitat d'una doble moral davant del pecat i del pecador. 

En definitiva, no hi ha diferències a l'hora de parlar de nivells en les bondats cristianes i ser menys exigents amb relació al patriarca de la família. La qualitat humana amb relació a Déu està homologada per a tots els cristians, sigui quin sigui el seu lloc en l'estructura familiar. Jesucrist va perdonar a la dona adúltera i va esmenar algunes desviacions socials. És obvi que, en alguns indrets de l'Antic Testament, el traductor va fer enginyeria textual en favor dels homes. 

Canviant de tema, cal afirmar que en diversos llibres de la Bíblia podem observar el protagonisme de la família en els relats anotats. Les funcions de la família la converteixen en una institució bàsica i necessària per a les societats humanes. En primer lloc, tenim la funció familiar de la reproducció humana; en segon lloc, actua com a eina d'educació i socialització dels seus membres; en tercer lloc, tenim el seu funcionament com a unitat d'activitat laboral i econòmica, de béns compartits i suport mutu; a més de solidària i afectiva, clau de l'estabilitat emocional de les persones. 

La família és una escola d'aprenentatge per a la convivència social. Els fills aprenen les pautes de comportament social i comunitari. Per això el pare tenia l'obligació d'instruir el seu fill en l'ofici que exercia i la mare d'actuar com a exemple davant les seves filles per a ser futures esposes i mares. Aquest model de família no era exclusiu del poble israelita, les nacions idòlatres també el tenien. La diferència estava marcada per la religió i la seva doctrina en normativa familiar. 

Ja en l'època dels patriarques (Abraham ...) la família era la responsable de l'educació dels fills, a més de controlar el comportament de tots els seus membres. El cap de família assumia la direcció i responsabilitat davant de Déu, les autoritats civils i la comunitat local. 

Jehovà era la principal font educativa, d'Ell emanava el nucli dur de les creences i el coneixement d'allò que era sagrat i també, en gran part, d'allò que era profà i tenia relació amb la convivència, el treball i les autoritats civils, principalment. El judaisme era altament intervencionista i estructurava nacions teocràtiques. 

L'educació moral i espiritual dels fills era un deure dels pares, aquests proporcionaven l'educació religiosa amb el suport i la col·laboració dels sacerdots. Amb relació al tema de l'educació, podeu llegir, entre altres, els continguts de Gènesi 18:19. Deuteronomi 4:9-10; 6:20-25; i 11:18-21. 

Durant l'època de Jesús de Natzaret, el pare, la mare i els escribes eren els principals educadors dels fills. Els continguts de la Llei de Déu i les interpretacions dels rabins formaven el llistat temàtic a desenvolupar al llarg dels anys d'infantesa i joventut. Les lliçons es facilitaven a les escoles i les sinagogues. Família i església practicaven la coeducació dels fills. Veieu la segona carta de l'apòstol Pau a Timoteu 1: 3-5; i 3:14-17. 

A Jesús de Natzaret se'l considerava un mestre, un rabí (Marc 9:5). Pel cristianisme la família és la institució bàsica de la comunitat de creients. El patriarcat cristià és similar al patriarcat del judaisme, però no igual. El pensament i el comportament exemplar de Jesucrist van marcar diferències de fons i de forma; a més a més, al llarg del temps i l'evangelització de l'occident mediterrani van reduir la càrrega teocràtica del judaisme oriental. 

© Raül Blesa Arcarons

2.- Paraules 

6.- L'amor, estimar

"Déu és amor. Benvolguts, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor prové de Déu, i tot aquell qui estima és nascut de Déu i coneix Déu…. Déu és amor … ens estima i va enviar el seu Fill en sacrifici per a perdonar-nos els pecats ... i tinguem vida per mitjà d'Ell" (1Jn 4:7-10).

"Ell ens ha estimat primer … Si ens estimem entre nosaltres, Déu viu en nosaltres, i el seu amor es manifesta plenament en nosaltres ... Vivim en Ell i Ell en nosaltres … participem del seu Esperit. … Nosaltres estimem perquè Ell ens ha estimat primer … El qui estima a Déu, que estimi també el seu germà" (1 Jn 4:11-21).

"El manament nou. “… que us estimeu els uns als altres. Tal com Jo us he estimat …” (Jn 13:34-35).

"El manament més gran. Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? Jesús contestà: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, … El segon se li assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix …” (Mt 22:34-40)

L'amor és un sentiment, un deure i una decisió. Cal estimar els nostres i els altres, estimar és l'oportunitat de col·laborar amb l'altre per a construir la pau i la justícia, la llibertat i el benestar, i la felicitat. Inclús estimar els enemics és un benefici per a tothom: Ens estalvia problemes, conflictes, desgràcies i despesa.

Estimar és un principi bàsic del cristianisme, amb afecta inherent o sense cap sentiment amorós; manifestat com un sentiment personal o un compromís social implícit. En la “paràbola del bon samarità”, aquest actua per decisió pròpia i el deure d’assistència solidària, no ho fa per sentiment personal en favor de la víctima, doncs, ni la coneix ni sap qui és. El samarità actua per l’obligació moral d'ajudar a les víctimes de les desgràcies sobrevingudes, un deure en qualsevol societat que s'ha imposat construir el benestar i la seguretat per a tothom.

Déu és amor i estima el bé, odia i combat el mal. La mateixa Creació (Gènesi) n'és la prova del seu amor. Una creació en benefici dels éssers humans. Nosaltres en gaudim de la seva abundància i del fet de ser reconeguts com a fills de Déu. A més a més, ens envia el seu fill Jesús a rescatar-nos del mal i oferir-nos el perdó, la salvació i la vida eterna. El Creador ha estat el primer en estimar-nos. Ens és fidel i podem confiar en Ell.

L'amor piadós, més el sentit del bé, o el nostre malestar i rebuig natural davant de la corrupció i la injustícia, i la nostra lluita contra la maldat, tot això és una prova més, espontània i generosa, en favor de l'amor de Déu, doncs, hem estat creats a imatge i semblança del Pare celestial. La intel·ligència divina articulant el seny humà.

7.- Pobres en l'esperit

"Feliços els pobres en l'esperit: el Regne de Déu és per a ells" (Mt. 5:3).

Feliç el qui és conscient de la seva necessitat espiritual. Adquirir i desenvolupar la nostra espiritualitat és una necessitat derivada de la nostra limitació i feblesa en front de la corrupció, el pecat i de les temptacions del mal.

Hem d'omplir el nostre esperit de coneixement de la voluntat de Déu i de l'exemple de Jesucrist. Cal pensar i actuar com Jesús de Natzaret, per superar la nostra pobresa interna amb la paraula i la llum de Déu, la humilitat i l'oració ens obriran la porta del coneixement del Creador o de la voluntat del Senyor (Sl 143:10; 32:8. Ef 5:17-20).

Per fer la voluntat del Senyor l'hem de conèixer. L'Esperit del Senyor ens mostra el bé i el mal, ens guia pel camí de la bondat i la rectitud. Per tant la pobresa en l'esperit està relacionada amb la revelació dels objectius i la voluntat de Déu.

L'evangelista Marc (Mc 8:34-36) recull paraules de Jesús que ens aconsellen: “hem d'agafar la nostra creu i seguir-lo si volem salvar la nostra vida”. Interpreto que hem d'assumir les nostres responsabilitats (familiars, laborals, comunitàries, etcètera) i gestionar-les d'acord a les virtuts de Jesús: humilitat, compassió, justícia, amor, diligència …, sacrificant plaers i renunciant opcions de moral desviada.

Els humans hem d'aprendre de l'espiritualitat de Jesús i procurar fer el mateix. L'evangeli de Jesús anunciava el perdó, la salvació i la vida eterna, doncs bé, cal tenir fe en aquestes promeses, acceptar-les i creure que són veritat. Jesús de Natzaret va patir una mort cruel per a rescatar-nos del mal i restaurar la nostra existència en el bé. Jesús va recuperar la nostra amistat, comunicació i la nostra relació personal amb Déu, relació que és l'inici d'una espiritualitat sana i eficient per abastar la vida eterna (Jn 14:6-9).

Llegint el Nou Testament podem observar el compromís de Jesús amb la justícia desitjada per Déu: solidaritat amb les vídues i orfes, atencions als malalts i suport a altres col·lectius víctimes de l'abús de poder, amb la denúncia de la hipocresia social i de la corrupció de les oligarquies. Jesús feia tot el que era agradable a Déu, nosaltres també hem de procurar imitar-lo i agradar a Déu (1Jn 2:3-6).

8.- Feliços els afligits

Estem fets a imatge i semblança de Déu i per això tenim els seus sentiments bondadosos i amorosos envers tothom. Ell pateix per nosaltres i els humans patim per la pèrdua d'un ésser estimat, per les víctimes de les injustícies socials, som solidaris dels colpejats per desgràcies personals i col·lectives, no podem suportar el dolor i les penes d'altres. En definitiva, som sensibles al patiment del proïsme i li manifestem la nostra ajuda i suport moral i material, i d'aquesta manera també fem camí envers el regne de Déu, envers l'esperança i el consol que rebem de l'Esperit de Déu.

“Feliços els qui estan de dol, els afligits, els patidors: vindrà el dia que seran consolats” (Mt 5:4)

“Judà és en captiveri, en prostració i dura servitud, ha de viure entre pagans sense trobar repòs. Tots els seus perseguidors l'han atrapada entre angoixes” (Llibre de les Lamentacions 1:3, la Bíblia).

“Jo vindré per jutjar-vos, i seré acusador contra … els qui defrauden el sou del jornaler, els opressors de vídues i orfes, contra els qui fan injustícies … sense tenir por de mi, diu el Senyor totpoderós” (Mal 3:5).

“A cada indret on arribava l'ordre del rei Assuer (destruir, matar i exterminar tots els jueus i expropiar els seus béns) hi provocava una gran aflicció amb dejunis plors i planys …” (Est 4:3).

“Germans, preneu com a model de sofriment i paciència els profetes que han parlat en nom del Senyor. Ja sabeu que tenim per benaurats els qui han sofert pacientment; heu sentit parlar de la paciència de Job i ja heu vist el final feliç que li va donar el Senyor; perquè el Senyor és molt misericordiós i compassiu” (Jau 5:10-11)

El nostre dolor provocat per la aflicció i el desconsol dels altres ens porta a Déu. Adolorits per les penes, desesperats per les desgràcies, busquem el consol del Creador. Aquest és el contacte amb Déu que més sovinteja en edats encara allunyades de la vellesa.

Mitjançant el consol restituïm allò que s'ha perdut: la salut, algú estimat, una possessió material ... i el Regne del Cel ens ofereix retrobar la pèrdua i tornar a gaudir de la justícia i el benestar, de l'amor i l'amistat, i tot allò que trobem a faltar.

Recuperar la pèrdua és al nostre abast si confiem en el Senyor, si tenim fe en Ell, fe en la seva justícia i saviesa, d'aquesta manera connectem amb Ell i sanegem el nostre cos mitjançant el medicament espiritual que baixa del cel.

Malgrat els nostres patiments, la nostra fe enlaire els nostres pensaments i els nostres sentiments, i el consol ens omplirà el cos d'aigua beneïda, netejant nafres i eliminant xacres. Procureu gaudir de l’esperança en el consol de Déu, és l'únic remei que pot alliberar-nos del dolor, la tristor i la desolació.

9.- Feliços els humils 

"Feliços els humils, Déu els concedirà la Gràcia" (Mt 5:5)

 

" … els més joves deixeu-vos guiar pels més grans i tots, els uns       

envers els altres, enfaixeu-vos d'humilitat perquè Déu s'oposa als arrogants i concedeix Gràcia als humils. Feu-vos humils, doncs, sota la mà poderosa de Déu, a fi que us exalti quan vingui el moment …" (1 Pere 5:5-6)

    

" … El més important d’entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, qui s'enlaira serà humiliat i qui s'humilia serà enlairat ..." (Mt 23:11-12)

" ... no desitgeu grandeses i conviviu amb el senzills, no us vulgueu fer els savis ..." (Ro 12:16).

"Qui vulgui ser important haurà de fer-se servidor dels altres" (Mc 10:35-45).

A la "paràbola del fariseu i el recaptador d'impostos" (Llc 18:10-14), també coneguda com la "paràbola dels dos homes que preguen", el fariseu, tot tibat i arrogant, s’adreça a Déu presumint de que compleix la llei i, menyspreant als pecadors, ell es considera un home just mereixedor de la Gràcia del Senyor. 

En canvi, el recaptador no gosa ni alçar els ulls al cel i demanava pietat a Déu, perquè es considerava un pecador sense possibilitats d'exigir res al Senyor.

Jesús, adreçant-se als presents, homes creguts i convençuts de la seva justícia, els hi deia que el recaptador seria el perdonat i justificat per Déu, com a premi a la seva humilitat, tot afirmant que aquell qui s'enlaira serà humiliat i qui s'humilia serà enlairat.

A la "paràbola del convidat petulant" (Llc 14:7-14), relat situat en el marc d'un dinar a casa d'un notable, Jesús observa que els convidats competien per situar-se en llocs principals o propers el noble amfitrió, per així demostrar la seva importància social davant de tothom i presumir.

Davant de la vergonyosa competició entre els convidats, Jesús va intentar convèncer que el millor que poden fer és situar-se en llocs no tan destacats, per evitar la vergonya de que hagin de cedir el lloc ocupat a un altre convidat, a petició de l'amo de la casa. Segons Jesús, cal deixar que siguin els altres els que ens pugin més amunt i ens facin els honors davant de tothom.

Jesús de Natzaret va demostrar la seva pròpia humilitat en posar-se a rentar els peus dels seus deixebles, d'aquesta manera donava un bon exemple de persona humil i servicial (Jn 13:2-5, 12-17).

10.- Feliços els justos

“Feliços els qui tenen fam i set d'ésser justos: Perquè seran saciats” (Mt 5:6).

“¿Hi ha algun home que sigui més just que Déu? ¿Pot ser pur i més íntegre que el Creador?” (Job 4:17).

“No hi ha cap home just: … Hi ha homes justos que es perden per la seva justícia ... No vulguis ser massa just ni et facis massa el savi. Per què destruir-te? … no hi ha cap home just a la Terra que sempre faci el bé i no pequi mai … també tu has malparlat dels altres …” (Ec 15:22).

“És l'Omnipotent! No el podem abastar, és sublim en força i equitat, abundós en justícia: No oprimirà pas!” (Job 37:23).

“ … Perquè així que els teus judicis arriben a la Terra, els habitants del món aprenen justícia” (Isa 26:9).

Déu és just, aplica la justícia amb integritat i rectitud, el seu amor i misericòrdia és infinit, la plenitud de les seves bondats és total, no és possible anar més enllà. No tenim més que contemplar el comportament del Pare a la “paràbola del fill pròdig”, la seva capacitat de perdó i de compassió en favor d'aquell fill que l'havia menystingut i abandonat, i tot per una vida desviada del camí correcte.

Nosaltres, els humans, som incapaços de tant amor i tanta misericòrdia, nosaltres els castigaríem durament un fill pròdig. Déu estima sense mesura, els humans som limitats i amb dèficits en els bons sentiments.

Malgrat això, Déu té la voluntat i el desig de que els humans tinguin l'oportunitat de buscar l'alternativa que els condueixi envers la justícia, la bondat, la compassió i, en general, a pensaments i comportaments per apropar-nos a ésser justos; amb criteris d'equitat i respectuosos amb les necessitats, els interessos i els drets dels altres.

Se'ns diu que vindrà el dia que seran saciats i feliços els qui tenen fam i set de ser justos. Som davant d'una fam interna, d'una espiritualitat que reivindica la justícia de Déu, i que implica el nostre compromís de desenvolupar un pensament i un comportament just, d'acord a la voluntat de Déu i el seu desig de justícia social.

Hi ha uns versets de la primera epístola de l'apòstol Pere que ens informen de les qualitats dels que volen ser justos:

“ … sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, no torneu mal per mal, ni injuria per injuria, al contrari, responeu beneint … Perquè qui estima la vida i vol veure dies de benestar, que guardi la llengua del mal ... que s'aparti del mal i faci el bé, que busqui la pau i la segueixi, perquè els ulls del Senyor guaiten els justos i les seves orelles escolten les pregàries, però el Senyor s'encara amb els qui fan el mal” (1P 3:8-12).

© Raül Blesa Arcarons