Les promeses i les contrapartides del seu acord amb Déu van garantir l'èxit de l'empresa familiar d'Abraham. Una empresa que va proveir de suficients recursos a vàries generacions dels seus descendents i va permetre estabilitat familiar per articular les bases demogràfiques de la futura nació d'Israel, així com també van constituir el poble de Déu i facilitar els orígens del cristianisme.
Les ovelles, vaques i camells d'Abraham van donar feina i alimentar a un nombrós clan familiar, i a la quarta generació ja teníem els dotze caps de les futures tribus d'Israel.
L'empresa d'Abraham era una empresa del Regne de Déu, creada sota la inspiració i suport del Déu Etern i gestionada en el marc de la fe i la confiança en el Creador. Una empresa com d'altres que podem observar avui dia i que posen de relleu la conveniència d'analitzar l'activitat econòmica i la funció social de l'empresa des d'una òptica positiva i beneïda per Déu com institució al servei dels éssers humans, en lloc de considerar-la un artefacte del mal.
En Job és un altre home ric famós per la seva fidelitat a Déu malgrat l'allau de desgràcies familiars i la pèrdua de patrimoni, víctima per les malifetes i conspiracions de Satanàs. A la fi, Déu el premia amb una nova família i abundància de béns (veieu el Llibre de Job).
La Bíblia n'és plena de personatges amb capacitat de gestió. En Nehemies va destacar per la reconstrucció de les muralles de Jerusalem destruïdes per l'exèrcit babilònic. Si llegiu el llibre de Nehemies veureu que és una crònica de com s'organitza i s'executa l'empresa de restaurar les muralles i reformar part de la ciutat, al mateix temps que pren mesures per neutralitzar l'acció dels enemics (veieu el Llibre de Nehemies).
A la primera epístola de Pau a Corintis cap. 9, versets 19 a 27, observem com l'apòstol Pau demostra capacitat de direcció, disciplina i determinació, tres valors de la gestió empresarial que l'empresa utilitza en el dia a dia de la seva activitat.
En el capítol i versets citats de Corintis, l'apòstol Pau ens diu que en la cursa d'un estadi tots els corredors es llancen a corre per emportar-se el premi, i malgrat que tots corrent molt bé, solament un s'endurà el guany. En Pau afegeix que els atletes fan sacrificis i s'abstenen de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona corruptible, mentre que nosaltres, els cristians, n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, afirma l'apòstol, que ell corra per abastar una meta, sense distreure's i aplicant tot el seu l'enginy.
Acaba dient que tracta el seu propi cos amb duresa i amb total domini sobre ell, no fos cas que, després de proclamar la victòria d'altres cristians, restés auto desqualificat ell mateix.
En Jesús de Natzaret és un bon exemple de l'exercici dels tres valors citats: capacitat de direcció, disciplina i determinació, demostrats al llarg dels seus tres anys d'evangelització del poble jueu i d'altres seguidors.
En el Llibre Proverbis, capítol 31, versets 10 a 31, tenim la descripció d'una dona virtuosa, venedora i empresària. El proverbi ens diu que les mans d'aquesta dona treballen amb eficiència la llana i el lli; compra provisions de ben lluny i ella mateixa organitza el transport com un mercader més.
A més a més, es lleva de nit i prepara el menjar per a tots i totes, i distribueix la feina entre les criades; compra terres de conreu i planta la vinya amb el fruit del seu propi treball. Treballadora i forta, comprova la bona marxa dels negocis fins a altes hores de la nit.
Tots aquests personatges bíblics tenien clar que Déu exigeix diligència a l'hora de fer la feina, així com fidelitat, integritat i excel·lència. La fidelitat a Déu implica obediència als seus manaments aplicats a la gestió empresarial, és a dir, l'activitat econòmica i professional no pot entrar en contradicció amb la norma de Déu.
La integritat exigeix honradesa i bones pràctiques professionals, a més d'evitar l'abús davant les desgràcies del proïsme. No és ètic treure profit econòmic aprofitant un moment de feblesa dels altres. L'excel·lència té relació en procurar millorar constantment la nostra tasca.
La confiança en Jehovà és important per tenir èxit en els negocis, doncs, Déu dóna suport a aquells que l'obeeixen (Salms 127:1; Proverbis 12:11; 16:3; i 28:19).
La llei de Moisès parla de pràctiques comercials honrades i condemna el frau, i inclou normes sobre pesos i mesures. La figura del mercader, el comerç marítim i terrestre, les botigues i els mercats, la riquesa d'algunes nacions gràcies al comerç internacional, els productes objecte de comerç, la mineria, l'agricultura, etcètera, son temes citats en diversos llibres de la Bíblia i amb caràcter positiu.
A Déu no li molesta l'activitat econòmica, allò que rebutja és la cobdícia o l'amor al diner, la corrupció i la injustícia.
En el Llibre Levític cap. 25, verset 23, la llei de Moisès posa limitacions a la propietat de la terra, diu que eren administradors i no propietaris. Així Déu manifesta: "Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters."
És a dir, quan van repartir la terra promesa entre les famílies de les tribus d'Israel, aquestes gaudien de l'usdefruit de la terra, i en cas de necessitat les famílies podien arrendar-les per pagar deutes, però les podrien rescatar o beneficiar-se del perdó i recuperar-les.
Per altra banda, hi havia reis, nobles, terratinents i comerciants rics, però se'ls hi exigia que no fossin ni materialistes ni cobdiciosos, i tenien que fer un bon ús del diner. A l'evangeli de Mateu cap. 6, verset 24, l'evangelista nega la possibilitat de servir a Déu i a la cobdícia o "amor al diner", la rel de tots els mals.
El diner no és dolent en sí mateix, el mal està en acumular patrimoni i posseir-lo en ús i benefici exclusiu com a eina de l'abús de poder, o com a instrument de domini il·legítim, o per a realitzar actes d'injustícia i corrupció, d'extorsió i negació de drets.
A la Paràbola de la Vinya (Mateu, 20:1-15), el bon home és un empresari ric, no és l'únic personatge ric o rica del Nou Testament, n'hi ha d'altres també temorosos de Déu, seguidors o seguidores de Jesucrist i citats o citades com a membres de la comunitat de creients cristians.
No és cert que solament l'església és el bé i l'activitat econòmica o l'empresa és el mal, aquest maniqueisme té una semblança amb aquell altre d'un fosc i recent passat que afirmava que l'ésser humà, preferentment la dona, era el pecat, la carn maleïda i menyspreable en front dels desitjables homes sants. Absolutament res creat per Déu és negatiu.
El treball, la família, l'empresa, la justícia, l'església, la nació i el govern són institucions creades per Déu, una altra cosa és que algunes unitats caiguin en mans de mal xinats o corruptes, o gent sense ètica, en aquests casos seran les persones les responsables d'una mala gestió, la institució no és culpable d'un possible mal ús de l'instrument.
Tornant a Abraham, Isaac va ser el fill d'Abraham infantat per Sara. Pare i fill van protagonitzar un frustrat sacrifici humà, com a suposada prova i lliçó d'obediència i de fidelitat a Déu; també, a la vegada, com a rebuig dels sacrificis humans practicats a las nacions idòlatres durant el paganisme. Abraham casà el seu fill amb la seva cosina Rebeca i van tenir dos fills: Esaú i Jacob.
En Jacob va heretar l'empenta i la intel·ligència, així com la capacitat de treball i de gestió del seu avi Abraham, enganyà el seu germà i s'adjudicà la prima genitura i benedicció paterna. Home de fe, va fer fortuna i va rebre la gràcia de Déu; els seus dotze fills van ser els caps de les dotze tribus d'Israel. Emigraren a Egipte on van multiplicar-se i van ser esclavitzats fins l'arribada de Moisès, el constructor de la nació.
2.- Paraules
11.- Feliços els compassius
“Feliços els compassius, perquè seran compadits” (Mt 5:7).
“... tingueu tots (els cristians) els mateixos sentiments, sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, …” (1P 3:8).
“ … i se'n va compadir (Jesús de Natzaret), perquè veié que anaven com ovelles sense pastor …” (Mr 6:34).
“Acció de gràcies: Beneït sigui Déu ... Pare que és tot compassió i Déu que és tot consol. Ell ens conforta enmig de les dificultats, a fi de que nosaltres sapiguem confortar …” (2Co 1:3-4).
Cal confiar en els pecadors, perquè algun dia se donaran dels seus errors i modificaran el seu comportament, també hem de tenir compassió de nosaltres mateixos, doncs, ni som perfectes ni sants. Nosaltres, els humans, caiem fàcilment a la temptació. Aquell qui dóna lliçons de comportament és Jesús, l'únic sant humà que ha existit, per això cal confiar en ell i tenir-lo com exemple.
Nosaltres hem de perdonar i tenir compassió per aquells que ens han ofès i fet mal, inclús hem de pregar per a ells, tot pecador pot tenir una explicació i l'hem de conèixer.
El qui és compassiu té la necessitat d’actuar amb accions i suports en favor de la víctima o víctimes de les desgràcies, i ho ha de fer perquè no pot acceptar el propi patiment que li provoca observar la desagradable situació dels altres.
La compassió, com la misericòrdia, és més que un sentiment puix inclou una intervenció derivada d'un deure social i humà: La intenció de sanar el dolor i mal que pateix el proïsme, i solucionar la crisi emocional i material.
Nosaltres fem nostre el patiment dels altres. Som solidaris per naturalesa humana feta a imatge i semblança de Déu. La nostra compassió és derivada de la misericòrdia de Déu, tot un impuls per la solidaritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel seu comentari.