Pàgina 13 Fe i obres

© Raül Blesa Arcarons

Pàgina 13 Fe i obres

1.- Introducció

2.- La paràbola del jutge injust i la vídua

3.- La paràbola de la llàntia

4.- Les paràboles del sembrador i les dues cases

5.- Comiat

1.- Introducció

Per a un cristià tenir fe en Déu és creure i confiar en ell. La fe implica la lliure voluntat de dependre del Creador. Jesús de Natzaret ens ofereix el perdó, la salvació i la vida eterna en el Regne de Déu, no solament cal creure en tot això, també cal confiar que és cert i en podrem gaudir.

En qualsevol cas, és un regal de Déu, però no és una fe sense obligacions, doncs, cal fer l'esforç de pensar i comportar-se seguint l'exemple del caràcter humà i bondadós de Jesús. La fe és un exercici voluntari, però té el preu de viure de manera diferent.

Comportar-se d'acord als consells i els ensenyaments de Jesús de Natzaret implica fer les obres de misericòrdia i les de servei al proïsme; és a dir, cal realitzar les accions de col·laboració amb Déu per aconseguir els objectius de pau, justícia, llibertat, benestar i felicitat per a totes les filles i tots els fills del Creador.

D'altra banda, si volem confiar en Déu l'hem de conèixer, i per fer-ho cal escoltar la seva Paraula llegint la Bíblia, així com pregar per comunicar-nos amb el Senyor. Déu té uns propòsits per a la nostra vida, hem de confiar en les bondats d'aquests propòsits i viure en comunió i companyonia amb Jesús si volem rebre els regals de la fe i altres fruits de l'Esperit Sant.

2.- La paràbola del jutge injust i la vídua (Lluc 18:1-8)

L'Evangeli de Lluc recull més paràboles que altres evangelistes, Lluc s'esforça en presentar-nos un Jesús de Natzaret dedicat a alliçonar a deixebles i altres que el vulguin escoltar amb l'objectiu d'adquirir un pensament i un comportament agradable a Déu.

Amb aquesta idea, Lluc fa un ús intensiu de les paràboles com a instrument adequat i eficaç per instruir a la gent. A més, les lliçons de Jesús sempre impliquen una crítica, una denúncia o un rebuig a l'abús de poder, la corrupció, la injustícia o la hipocresia de les autoritats.

El relat de la paràbola del jutge injust i la vídua, apareix després d'exposar tot un seguit de normes de comportament moral i ètica d'un creient i de citar la fe com a requisit imprescindible per sanar una malaltia o discapacitat, així com també exposar la necessitat de pregar i no perdre mai l'esperança.

La trama de la paràbola té dos protagonistes: una vídua que reclama justícia i un jutge amb poques ganes de fer-la. Tot sembla indicar que el jutge era un poca-solta amoral sense la més mínima sensibilitat social i humana. La vídua, com altres vídues que apareixen en els evangelis, era una víctima més d'una societat cruel amb les dones i altres col·lectius discriminats i marginats.

La vídua, molt tossuda i amb coratge, insisteix davant del jutge sobre la injustícia de que ha estat objecte i li demana, un dia si i un altre també, que li faci justícia. La vídua ni renúncia ni perd mai la il·lusió de recuperar allò que li han pres.

El sentit de la dignitat que demostra la vídua és un exemple de fortalesa d'esperit, i la seva perseverança és el resultat de la seva fe en Déu. Déu defensa els justos i la demanda de la vídua és justa.

El jutge, que forma part de les estructures de poder corruptes de les autoritats polítiques de l'imperi romà, tan se li dóna la justícia i la vídua, però comença a estar tip d'una dona que no para de molestar-lo. Al final, decideix fer justícia en favor d'ella i així, pensa, deixarà de donar la llauna.

Jesús de Natzaret finalitza la paràbola dient que Déu farà justícia als seus elegits, a aquells que demanen el seu favor de nit i de dia, i que els hi tindrà paciència. Però, quan això succeeixi, Jesús s'interroga si hi haurà fe a la Terra.

La perseverança de la vídua és exemplar, tot un testimoni de la seva confiança i dependència de la voluntat de Déu. Un testimoni de l'obra i desitjos del Creador: pau, justícia i benestar, per a totes i tots, filles i fills de Déu.

Cal afegir que la fe ha estat un factor decisiu en els següents casos:

- en la vida i obres de Noè, Abraham, Jacob, Moisès, Josuè i la resta de Jutges del poble de Déu;

- decisiu també en la vida i obres del rei David i dels profetes d'Israel i Judà; de Jesús de Natzaret i dels seus deixebles;

- així com dels beneficiaris dels miracles de Jesús que van aconseguir la sanació gràcies a la seva fe;

- i en la difusió i expansió del cristianisme la fe va tenir un paper també clar, evident, contundent i definitiu.

- Sense la presència determinativa de la fe, res no hagues estat igual a com ho coneixem.

La fe és un fruit de la voluntat i la generositat del Creador per enfortir la nostra espiritualitat. La fe, juntament amb altres dons, es distribueix entre els humans, a través de l'Esperit Sant, per la gràcia de Déu.

Definim la fe com la creença i confiança en Déu, una confiança que implica una dependència, així com la necessitat de conèixer el Creador escoltant la seva Paraula a traves de les Escriptures.

Però la fe exigeix la nostra testificació com a cristians, és a dir, compartint, col·laborant i oferint estimació, amistat, bondats, suports i ajudes realitzant obres de servei cristià.

Hem de utilitzar els dons que Déu ens ha donat per a continuar l'obra del Creador i del seu fill Jesús, en favor del nostre proïsme. En definitiva cal una fe amb obres.

Com la vídua de la paràbola, hem de ser tossuts i impertinents davant dels poders que omplen d'injustícies el món que ens envolta, i insistir i ser persistents en favor de la pau, la justícia, el benestar i la felicitat per a tots i totes.

3.- La paràbola de la llàntia (Lluc 8:16-18; Marc 4:21-25; Mateu 5:14-15)

També coneguda com la llàntia sota d'un almud o la llàntia tapada. Una paràbola tant breu, com directa, senzilla i fàcil d'entendre.

El missatge ens diu que la llum s'ha de poder visualitzar i per això la posem en un portallànties a fi de que tothom la vegi, ningú l'amaga sota el llit o sota un perol. Tot s'ha de manifestar, tot s'ha de conèixer i saber, no hi ha lloc pel secret.

El missatge fa referència a la paraula de Déu i dels fruits dels qui l'escolten; dels qui escolten, creuen i practiquen l'evangeli, escampant la Bona Nova a la vista de tots, i així construeixen el Regne.

La llum, doncs, són els cristians, ells i les seves obres no s'han d'amagar, tothom ho ha de veure. "Que tots vegin les seves bones accions per la glòria del Pare del cel" (Mateu 5:16). Els cristians són la llum del món, membres d'una comunitat situada a cap d'amunt de la muntanya, a la vista de tots i exemple del que es fa i s'ha de fer.

"La fe si no té obres és morta" (carta de l'apòstol Jaume, capítol 2 verset 17). L'apòstol Jaume insisteix en el missatge de la bona i veritable fe:

- En el marc d'un discurs sobre els practicants de la Paraula, l'apòstol afirma que, en ús de la llibertat, els cristians adquireixen el compromís de col·laborar contra la injustícia del món i esdevenir rics en la fe i hereus del Regne, amb la seva estimació del proïsme, la misericòrdia i la compassió pels altres. Es a dir, podem interpretar que estem davant d'una fe amb obligacions, mostrant la fe mitjançant les obres.

D'altra banda, tothom ha de veure a través de les obres la construcció del Regne i la glòria de Déu. La llum de la llàntia també simbolitza la nostra col·laboració amb la Creació. El cristianisme té la missió de portar la llum a la humanitat, una llum com a senyal de la fe autèntica, és a dir, l'esforç per a fer el bé en benefici dels altres, de servir al proïsme.

La vida i obra de Jesús és un bon exemple de tot el que estem dient, no podem fer els seus miracles, però podem ser generosos amb el nostre temps i altres recursos que posseïm. Podem oferir estimació, amistat, compassió i col·laborar en projectes solidaris. D'aquesta manera testifiquem la nostra fe.

Els cristians servim a Déu servint els altres i ajudant a qui ho necessita. Tothom disposa de dons, habilitats, coneixements, experiències ... que alimenten les nostres capacitats i possibilitats de participar en projectes per millorar el bé comú que beneficia a tothom. A més a mes, sense oblidar les accions personalitzades de suport i ajuda en favor de persones concretes amb dificultats.

Hem de ser generosos amb la família, els amics, els veïns, la gent del barri, els companys de feina ... i procurar oferir el millor de nosaltres. Només cal observar, preguntar, escoltar i servir fent el bé sense discriminar a ningú i utilitzant allò que Déu ens ha regalat. Cal gaudir de la nostra generositat, doncs, donar proporciona felicitat.

4.- Les paràboles del sembrador (Lluc 8:5-15; Marc 4:1-20; Mateu 13:1-23) i les dues cases (Lluc 6:46-49; Mateu 7:24-27)

A la paràbola del sembrador tenim una classificació dels humans amb relació a la seva actitud i resposta en front de la recepció i acceptació o no de la paraula de Déu.

Hi podem llegir i anotar comportaments que van des del rebuig inicial passant per un interès limitat, poc consistent, immadur, o una atenció inestable, feble, temporal, fins arribar a una recepció i acceptació del tot oberta, permanent i desitjada de la Paraula.

Aquest darrer grup de creients de Déu i seguidors de la vida exemplar de Jesús de Natzaret, consta com a posseïdor de la capacitat suficient per a oferir una elevada productivitat de fruits, tant en el desenvolupament de la seva espiritualitat com en la emprenedoria i participació activa en les obres inspirades per Déu.

A la paràbola de les dues cases, Jesús fa una comparació entre la fe amb obres i l'eficiència professional d'un constructor d'edificis.

En primer lloc, ens parla de la casa sobre les roques i ens diu que el constructor escolta la Paraula i edifica cavant, enfortint i assentant els fonaments de la casa damunt la roca, amb la qual cosa la casa suportarà els aiguats i les tempestes.

En segon lloc, tenim el constructor que no escolta la Paraula i omple el seu pensament i comportament amb la maldat, edificant la casa sense fonaments, amb la qual cosa la tempesta i els aiguats se l'enduran riera avall, serà la ruïna total.

La casa simbolitza la nostra vida, el nostre cor, el nostre comportament, i Jesús ens alliçona i aconsella viure d'acord a una fe cristiana -la roca- per a construir el Regne de Déu en el nostre interior i col·laborar amb la Creació realitzant les obres inspirades per l'Esperit Sant, Jesucrist i el Pare del cel.

A la vista de l'experiència i la història dels darrers segles, podem afirmar que l'emprenedoria en el camp de l'activitat econòmica i en el sector social i assistencial ha estat notable, fins arribar a indicadors de pau i benestar considerables en amplis espais territorials i sectors de població. En qualsevol cas, encara resta molta feina per fer.

5.- Comiat

Tenim la necessitat d'escoltar la paraula de Déu i de confiar en ell, la nostra fe amb obres la desitja i ens cal alimentar i reforçar la nostra espiritualitat i col·laboració en l'obra de la Creació.

Si escoltem la paraula de Déu, augmentem el nostre coneixement sobre ell, observem les seves bondats, ens apropem al seu fill Jesús i millorem el potencial de la nostra fe, així com la nostra participació al servei del proïsme.

Cal tenir esperit de servei i donar un cop de mà quan rebem el missatge en demanda d'ajuda i solidaritat. A més de fer-ho tot amb la mateixa voluntat de fer el bé, així com dedicació i interès per a realitzar la nostra feina amb eficiència. D'altra banda, els cristians han d'abonar el delme a l'església, un percentatge dels seus ingressos econòmics amb l'objecte de col·laborar en el pagament de les despeses del culte comunitari organitzat del poble de Déu.

La tasca de l'emprenedor en el món de l'activitat econòmica i l'assistencial no és cap qüestió secundària i banal, és la manifestació de la nostra testificació. Déu ens demana que testifiquem i així convertir-nos en instruments dels seus desitjos de pau, justícia, llibertat, benestar i felicitat per a la humanitat.

Cal testificar per demostrar la glòria de Déu. La fe amb obres és reconèixer la nostra dependència del Creador i, per tant, la nostra tasca al servei dels seus objectius.

© Raül Blesa Arcarons