Pàgina 6 La nació

© Raül Blesa Arcarons

La nació 

La llibertat i la terra, dos conceptes engrescadors i desitjats pels desposseïts que, en el nostre cas, impliquen una il·lusió i un destí. Són les dues promeses que el Déu Etern, el Déu d'Abraham, va prometre al poble d'Israel, un poble esclavitzat pels egipcis i sense terra pròpia a on fer arrels i gaudir de la justícia i els drets. 

El profeta Moisès va liderar els jueus envers la llibertat i el seu destí, una terra a conquerir i en mans de nacions idòlatres. Però tot va començar molt abans, amb les promeses i l'aliança de Déu amb el patriarca Abraham. 

Després de traslladar els seus ramats per moltes conrades, Abraham va arribar i es va quedar en el país de Canaan com a nòmada i estranger. El Senyor va dir a Abraham que guaités al nord i al sud, a orient i a occident, i que li donaria tot el país que veia, a ell i a la seva descendència; a més, el Senyor va afirmar que multiplicaria els seus descendents com la pols de la terra (veieu el Gènesi, capítol 13, versets 14-16). 

Anys més tard, Déu va insistir i un cop més va garantir a Abraham la seva protecció i promesa en favor dels seus fills, néts i tots els seus descendents. Abraham va caure en un son profund i llavors el Senyor li va dir que els seus descendents viurien com a immigrants en un país que no seria el seu, i allí els farien esclaus i els oprimirien durant quatre-cents anys. A més a més, li va dir que els hi faria justícia i al final sortirien d'aquell país carregats de béns. (Gènesi 15: 12-16). 

Quan Abraham va fer els seus 99 anys, Déu va considerar la conveniència de signar una aliança amb el seu futur poble i li va comunicar a Abraham de mantenir-la entre ells i amb les futures generacions, una aliança perpètua i els hi donaria el país de Canaan, on ara vivien com a immigrants. Tenien, però, que ser fidels a la aliança i guardar-la, per això els imposà un signe: tots els homes haurien de ser circumcidats. Circumcidar el seu prepuci, aquest seria el signe de l'aliança entre ells (Gènesi 17: 7-11). 

Aquest és el principi, els antecedents de la formació de la nació. Abraham va tenir un fill, Isaac, i aquest va engendrar a Jacob, pare de 12 fills que van emigrar a Egipte, aquests 12 fills van ser els pares de les dotze tribus d'Israel, tribus que van ser durament tractades i esclavitzades pels faraons. 

Segons la Bíblia (Èxode 2: 23-25), les lamentacions del poble jueu sotmès a la tirania del faraó van arribar fins a Déu, les escoltava i recordava l'aliança que havia fet amb Abraham, Isaac i Jacob. I Déu va fer-se càrrec de la seva situació i va fer intervenir a Moisès. 

En Moisès feia de pastor lluny d'Egipte i un bon dia mentre pasturava el seu ramat se li va aparèixer l'àngel del Senyor en una flama enmig d'una bardissa. Quan Moisès s'apropava per mirar, Déu li va comunicar que Ell era el Déu del seu pare Abraham. 

Déu li va dir a Moisès que havia vist l'opressió del seu poble a Egipte i havia sentit com clamava per culpa dels seus explotadors. Déu coneixia els seus sofriments, i per això havia baixat a alliberar-los del poder dels egipcis i fer-los pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel: el país dels cananeus, els hitites, els amorreus i altres pobles idòlatres. 

El clam dels israelites havia arribat fins a Déu i havia vist com els egipcis els oprimien. Ara, doncs, Déu enviava a Moisès a enfrontar-se al faraó, amb la missió de rescatar el poble de Déu i fer-lo sortir d'Egipte (veieu Èxode 3: 7-10). 

L'enfrontament entre Moisès i el faraó va resultar una gran desgràcia per el poble egipci, però al final de totes les plagues enviades per Déu per a castigar l'orgull del faraó, Moisès va poder conduir el poble d'Israel fins el desert, lluny d'Egipte. 

Un cop en el desert i fora de l'abast de l'exèrcit Egipci, Déu amb la col·laboració de Moisès va iniciar la constitució de lleis, normes de convivència, festes i celebracions que formarien la resta dels senyals identitaris de la nació israelita. 

Així, va instituí la Pasqua i la festa dels Àzims (veieu el capítol 12 d'Èxode), i va lliurar els Deu Manaments (Èxode 20: 1-18); a més del Codi de Lleis de l'Aliança, codi amb continguts sobre normes que afectaven l'altar, els esclaus, l'homicidi, els cops i lesions, els danys i perjudicis; les lleis morals i religioses; els deures de justícia i equitat, el descans setmanal i l'any sabàtic, entre d'altres aspectes de la convivència (veieu capítols 20 a 23 d'Èxode). 

Un cop més, Déu va renovar l'aliança, però en aquest cas ho faria en presència de tot el seu poble, fent prodigis com no se n'havien obrat mai en tota la terra ni en cap nació. Tot el poble va veure com eren d'impressionants les obres que Déu va fer juntament amb Moisès. 

Per altra banda, Déu va dir que expulsaria els amorreus, els cananeus i els hitites, entre d'altres pobles de la terra promesa, però advertí al seu poble que hauria de guardar-se de fer cap pacte amb els habitants del país per no caure en paranys. A més a més, no haurien d'adorar cap altre déu, perquè el Senyor s'anomena Gelós: és el "Déu-gelós" (Èxode 34: 10-16). 

En el llibre Deuteronomi, capítol 7, versets 11-13, i capítol 11, versets 3-15, tenim una descripció dels amplis beneficis que rebria la nació com a premi a la fidelitat del poble i dels seus dirigents envers el Déu Etern: els estimarà, els beneirà i els multiplicarà; beneirà els fruits de les entranyes i els fruits de la terra: el blat, el vi, l'oli, i les cries de les vaques i de les ovelles. 

Déu els hi va dir que si escoltaven i obeïen els manaments que els hi donava, si estimaven i adoraven el Senyor, el seu Déu, amb tot el cor i amb tota la ànima, ell faria caure al seu temps la pluja sobre els seus camps, a la tardor i a la primavera; així tindrien bones collites de blat, de vi i d'oli. També faria créixer l'herba dels prats per al seu bestiar, i menjarien fins a saciar-se. 

Les tradicions nacionals i la seva religió han passat de pares a fills, inclús en moments difícils de la història del poble d'Israel, com l'exili a Babilònia, o la invasió de grecs i romans, o en la diàspora com a conseqüència de l'enfrontament i derrota davant de l'exercit romà al llarg del darrer terç del segle I d.C. 

Les festes del poble d'Israel són una de les característiques culturals i tradicions més importants, i Jehovà era i és la figura central d'aquestes celebracions periòdiques que estaven i estan dedicades a Ell. Aquestes festes proporcionen coneixements, cohesió i felicitat. Coneixements sobre Déu, cohesió com a poble i nació, i felicitat per reforç dels lligams amb Jehovà i amb la comunitat i la família. 

Entre les festes destaca el Dissabte, dia del Senyor, un dia sagrat, s'atura l'activitat laboral i el descans és obligat per dedicar-lo a connectar amb Déu: anar a la sinagoga, llegir la Bíblia, escoltar la paraula de Déu i pregar. També reunions familiars i àpats especials. (veieu Gènesi 2:3. Èxode 20: 8-11; i 31: 12-17) 

La festa de la Pasqua és un recordatori de quan l'àngel de la mort respectava la vida dels primogènits d'Israel mentre exterminava els primogènits egipcis. Celebració familiar molt important de caràcter religiós i que implicava la peregrinació anyal a Jerusalem, tot un deure per a les famílies jueves. (Èxode 12: 1-28. Levític 23: 1-9). 

La festa de Pentecostes és un memorial de l'èxode, del profeta Moisès i els Deu Manaments, celebració d'acció de gràcies a Jehovà pels seus favors cinquanta dies després de la Pasqua. (Levític 23: 15 i ss. Nombres 28: 26). 

La festa de les Cabanes és un recordatori dels quaranta anys de pelegrinatge pel desert vivint en tendes de campanya o cabanes fetes de branques d'arbres i arbusts. A més de memorial dels miracles de Moisès i altres aspectes que mereixen l'acció de gràcies al Senyor per la seva protecció. (Levític 23: 33-36. Nombres 29:12). 

Altres festes són la "Lluna nova", l'any sabàtic, l'any del jubileu, etcètera. Totes elles tenen un marcat factor religiós i procuren glorificar a Jehovà. 

L'obediència a Déu és una altra de les característiques del judaisme, posteriorment també ho serà del cristianisme i d'altres religions monoteistes. Jehovà no tolera la infidelitat, i quan el poble d'Israel o els seus dirigents s'obliden de les seves obligacions, són castigats mitjançant exèrcits estrangers que, com els assiris o els babilonis, envaeixen el seu territori. 

En els llibres dels profetes s'insisteix molt en la fidelitat a Déu. Si la nació vol ser sobirana i lliure ha de respectar i complir les lleis de Jehovà. (Veieu 1 Samuel 15: 22-23). 

Un altre aspecte de la nació i del poble de Déu són les ofrenes al Creador, concretament els fruits del treball i de la terra: gra i bestiar. En el Gènesi llegim com Caín i Abel, Noè, Abraham i Jacob, oferien sacrificis d'acció de gràcies i per glorificar a Déu. 

Tots els israelites que adoraven el Déu Etern tenien que fer ofrenes (Nombres 15: 26-29). Les ofrenes es realitzaven en els dies festius, durant les celebracions en demandes a Déu, o pels pecats comesos, o per agraïment, etcètera. A Isaïes 1: 10-20 i a Amos 5: 21-27 hi ha una crítica per la hipocresia dels falsos adoradors; aquests dos profetes denunciaven que, en part, hi havia una certa aparença social que no responia a una veritable adoració. 

La oració, les pregàries, són un tema de constant consideració a la Bíblia, poden obeir a diverses situacions personals o col·lectives. En primer lloc, la confessió personal d'un pecat (2 Cròniques 30:22), també per sol·licitar a Déu quelcom necessari (Hebreus 5: 7). 

En segon lloc, tenim oracions d'acció de gràcies, d'agraïment o devocional, per manifestar respecte o glorificar a Déu (Hebreus 34: 1; 92: 1). En tercer lloc, la pregaria pot tenir per objectiu realitzar una promesa, un jurament, un compromís del creient per provar la seva fe o per obtenir algun favor, a canvi de realitzar una acció de certa dificultat o un sacrifici. 

Per finalitzar, tres emocions o sentiments d'abast general i obligatori que articulen el caràcter del poble de Déu: la honra, la vergonya i l'orgull. Cal honrar i valorar a Jehovà, Ell és el Déu Etern i el Sobirà que mereix ser estimat i glorificat; també cal honrar els pares, els ancians i les autoritats civils i eclesiàstiques. 

Davant de les infidelitats, la hipocresia de la falsa adoració o pregària, més les injustícies socials i la corrupció que s'observa amb total impunitat, els profetes manifesten la vergonya que tot això implica amb el càstig merescut enviat per Déu. 

L'orgull de ser el poble escollit pel Creador, el poble estimat i protegit per Jehovà, aquell que rep la terra amb tots els seus fruits per la gràcia de Déu; en definitiva, l'orgull de gaudir de tanta generositat divina. Honra, vergonya i orgull, tres característiques relacionades i prou importants com per proporcionar caràcter, identitat o personalitat significativa de la nació o del poble de Déu. 

© Raül Blesa Arcarons