Pàgina 11 Estimar i perdonar

© Raül Blesa Arcarons 

Estimar i perdonar 

1. Introducció 

2. Paràbola del bon samarità 

3. Paràbola del fill pròdig 

4. Paràbola dels dos deutors 

5. Comiat 

1. Introducció 

Estimar i perdonar són dues paraules clau del pensament cristià, han estat a la base de la transformació humana i de la nostra civilització: han convertit una selva plena d'humans depredadors d'humans en una societat més pacífica i respectuosa que permet una convivència més centrada en el benestar i la pau, i no tant en una supervivència en el marc de la por i la violència generalitzades i permanents. En qualsevol cas, en molts indrets del planeta els humans encara viuen sotmesos a la injustícia, la guerra, la fam i altres desgràcies. 

El perdó, juntament amb la compassió i la misericòrdia, són derivats de l'amor o estimació envers el proïsme, i a la vegada produeixen un allau d'agraïment agradable i sa. Estimar implica el servei o lliurament desinteressat en favor dels humans en general, principalment dels del nostre propi entorn i proximitat. 

L'amor o l'estimació és un estat d'ànim, una actitud d'actituds o valors humans com la manifestació de tendresa i compassió, així com el respecte per a tothom i el perdó, aquest darrer com a deure i goig per la bona acció realitzada. Cal entendre l'amor o estimar no com una emoció puntual sinó com una manera de ser que articula virtuts que condicionen el nostre pensament i impliquen un comportament afectuós i bondadós. 

Estimar, perdonar, ser agraïts, és una necessitat si volem construir societats humanes amb sensibilitat social, tolerància i solidaritat, i viure en el marc de la pau i el benestar per a tots. 

2. Paràbola del bon samarità (Lluc 10:25-37) 

La imatge del bon samarità és universal, és la representació de la bondat del voluntariat social, de les persones sempre disposades a ajudar al necessitat i víctima d'una injustícia o accident. A més a més, en el cas que ens ocupa, els dos protagonistes de la paràbola eren enemics, pertanyien a pobles enfrontats, la qual cosa hi afegeix un plus de més valor a l'acció humanitària. També els enemics mereixen solidaritat,  pau, ser estimats i tenir cura d'ells. 

A la paràbola, Jesús de Natzaret ens parla d'un samarità que socorre a un jueu víctima d'un assalt dels bandolers, en un camí perdut en mig de la nit, i després de que dos compatriotes del jueu, un sacerdot i un levita mestre de la Llei judaica, hagin passat de llarg sense prestar cap ajuda al pobre home ferit i mig nu. 

El samarità cura les ferides del jueu i el trasllada a un hostal on se li proporciona acolliment, repòs i aliment, tot a càrrec del samarità. Cal afegir que el jueu era un desconegut pel samarità i no hi havia cap lligam familiar o social entre els dos personatges de la paràbola. 

El que succeeix en el relat de Jesús és un clar exemple cristià d'amor o estimació vers el proïsme, el samarità és membre d'una comunitat considerada enemiga i impura pels jueus. Els samaritans ocupaven un territori veí de Judea i practicaven un judaisme diferent del del Temple de Jerusalem. Samària i Judea eren dos territoris amb poblacions enfrontades des de feia segles. 

La paràbola apareix en mig d'una conversa de Jesús amb un levita sobre la vida eterna, l'amor i el proïsme. Quan el levita li contesta a Jesús que cal estimar a Déu amb el cor, l'ànima, la ment i totes les forces, i afegeix estimar al proïsme com a un mateix, el levita interroga a Jesús sobre qui és el proïsme. 

Aleshores, Jesús li relata la paràbola del bon samarità que, amb el seu amor, compassió, tolerància i solidaritat, deixa en evidència al sacerdot i al levita amb el seu comportament d'ignorar al seu compatriota i passar de llarg. 

A la paràbola hi ha una crítica als prejudicis socials i a l'orgull de creure's que hom és superior a altres que no mereixen ni la nostra consideració ni les nostres bones accions. La compassió del samarità passa per damunt de les barreres o enemistats entre persones de diferents cultures o nacions enfrontades per fets històrics violents del passat recent. L'actitud del samarità implica una base sòlida de l'inici del pacifisme que va defensar el cristianisme primitiu. 

El samarità practica la bondat amb un enemic del seu poble, demostra la seva disponibilitat o predisposició a ajudar sense mirar ni considerar qui és el beneficiari de la seva bona obra de caritat. A més, sense la intenció de passar cap factura. Tot un exemple de moral generosa sense limitacions ni prejudicis. Ho fa perquè creu que és la seva obligació tenir cura d'una persona amb serioses dificultats i en perill de morir. 

La indiferència, la impietat i la negligència del sacerdot i del levita que passen de llarg mostra que, com acostuma a passar en els nostres dies, aquells que haurien de donar exemple de sensibilitat social, pau, tolerància i solidaritat són, en realitat, els malvats de la trama, més malvats que els bandolers que van assaltar, robar i ferir al pobre jueu, en una nit fosca i per camins perduts de la mà de Déu. L'hàbit no fa el monjo. Pels seus fets els coneixereu. 

3. Paràbola del fill pròdig (Lluc 15:11-32) 

Aquesta és la paràbola més discutida i objecte de dubtes de totes les paràboles de Jesús de Natzaret. La raó és que l'amor que el pare demostra pel seu fill perdut i pecador, és de difícil enteniment i comprensió pels humans: massa estimació per un fill que no s'ho mereix, a criteri de molts. 

Siguem sincers, nosaltres els humans som incapaços d'estimar tant. I tenim un problema: som amorosament limitats i insuficients, mancats de plenitud de cor i d'ànima. Encara ens falta molt per aprendre i fer les coses bé. 

La paràbola és prou coneguda, una família amb força patrimoni i un dels seus fills, el petit, reclama per anticipat la seva part de l'herència. El xicot se'n va de casa amb les butxaques plenes de diners. Durant uns anys viu de festa en festa de baixa moralitat i s'ho gasta tot. Quan es veu en la necessitat de treballar per menjar i sobreviure, experimenta la duresa de la vida. Aleshores, cansat de tant patiment, se'n recorda del seu pare i pensa que el millor que pot fer és demanar-li perdó i una feina per guanyar-se la vida. 

El seu pare en lloc de rebre'l amb cara llarga i posar-li els punts sobre les is, es llança als seus braços, l'omple de petons i li organitza una gran festa amb els millors plats a la taula. El germà gran no ho entén i fa una demostració d'oposició davant del comportament generós i amorós del pare envers el fill pecador. Avui dia, alguns consideren que el germà gran està gelós i té enveja del germà petit. 

En aquesta paràbola, el pare representa a Déu i el germà gran suposadament gelós és la imatge d'un humà. L'amor de Déu és infinit, la seva estimació pel fill és il·limitada. D'aquesta manera Jesús ens diu que el Creador, el Senyor, ens estima amb plenitud de sentiment amorós i bondadós. El germà gran reacciona com reaccionaríem quasi tots nosaltres. 

D'altra banda, és evident que el pare perdona al fill perdut i pecador. El perdó és quelcom més que un acte de compassió adreçat a un pecador, el perdó és un goig que proporciona alegria i satisfacció al practicar-lo, amb el perdó ens alliberem d'una càrrega feixuga. Un punt de foscor i patiment és eliminat del nostre cor. A més a més, veiem en aquesta paràbola com l'amor del Pare celestial no ens abandona i sempre està disposat a perdonar els nostres pecats. 

El germà gran suposadament gelós i envejós, que ha estat treballant sota les ordres del pare tota la vida i a qui mai se li ha organitzat una gran festa i convidat els seus amics; el fill que sempre ha acceptat i seguit la Llei, òbviament es queixa i considera que és víctima d'un greuja. 

La reacció del pare és pròpia de la naturalesa de Déu, el comportament del germà crític és propi d'un humà. Potser si que és gelosia o enveja, un servidor no creu que l'hauríem de jutjar; de fet, la gran majoria d'humans ens hauríem comportat de la mateixa manera. 

Donat que el pare estima per igual els dos fills, les diferències sobrevingudes en el si de la família durarien poc temps. I gràcies a aquesta paràbola de Jesús de Natzaret, i a la lliçó que ens dóna el Pare, nosaltres hem aprés que l'estimació i el perdó són un deure de tots els cristians. 

4. Paràbola dels dos deutors (Lluc 7:41-43) 

Amb aquesta paràbola Jesús vol demostrar la relació que hi ha entre l'agraïment, el perdó i l'estimació. Jesús ens diu que si la dona del relat manifesta tant d'amor és perquè li han estat perdonats els seus greus pecats, i ho expressa amb el seu agraïment omplint d'atencions a Jesús (Lluc 7: 44-48). 

El discurs cal situar-lo en el context d'un dinar a casa d'un fariseu, on la dona s'hi presenta amb un perfum, renta els peus de Jesús amb les seves llàgrimes, els eixuga amb els seus cabells i els ungeix amb el perfum. 

Els presents en el dinar estaven desconcertats perquè Jesús acceptava el contacte amb la dona pecadora i impura. Aleshores, Jesús relata la paràbola dels dos deutors i explica que un prestador tenia dos deutors, un li devia 500 denaris i l'altre solament 50. El creditor se sent generós i perdona els deutes. 

Davant d'aquest sorprenent fet, en Jesús pregunta quin dels dos estaria més agraït. La resposta és evident i la proporciona un dels presents en el dinar, en Simó: el més agraït és aquell a qui se li han perdonat més diners. Doncs, per això, a la dona a qui se li han perdonat els seus greus pecats està agraïda i demostra el seu amor a Jesús. A qui molt se li perdona, molt estima i ho manifesta amb agraïments. A qui poc se li perdona, poc estima (Lluc 7:47). 

Quan surts d'un pou sa i estalvi després d'unes hores o dies de patiment i de recurrents demandes d'auxili, agraeixes a Déu i li dones les gràcies pel feliç resultat final de l'accident de que hem estat víctimes. 

Com més fons era el pou, més gran era la desesperació, però més gran serà l'agraïment i l'estimació sobrevinguda després del rescat. Atenció, però! Hi ha qui porta una vida ordenada i humil, i no cau en cap pou i poques coses se li poden perdonar. En aquest cas també pot estar molt agraïda a Déu per la vida que ha tingut. 

En definitiva, cal ser sempre agraït i donar gràcies a Déu pel nostre benestar i la possibilitat de gaudir de la satisfacció i el goig que proporciona poder practicar la sensibilitat social, la tolerància i la solidaritat envers el proïsme. 

5. Comiat 

Estimar i perdonar són dues paraules màgiques, la seva màgia consisteix en que ens permeten oferir la pau de Déu. En molts casos van juntes i per estimar cal perdonar o per perdonar cal estimar. Estimar ens proporciona lligams de goig i alegria de viure, una bona raó per a existir. Si no hem perdonat de veritat és perquè no estimàvem. 

Perdonar ens omple el cor de satisfacció perquè hem pogut demostrar la nostra estimació i compassió envers el proïsme. Per altre banda, hem de ser agraïts i donar les gràcies a Déu perquè ens ha facilitat el camí per a fer bones obres. 

© Raül Blesa Arcarons