Pàgina 19 El diner

© Raül Blesa Arcarons 

Pàgina 19 EL DINER 

1.- Introducció

2.- La utilitat cristiana del diner

2.1.- Retribuir el treball 

2.2.- Cobrir les necessitats de la família 

2.3.- Col·laborar en el finançament del culte i l'obra social de l'església

2.4.- Contribuir a l'estat del benestar

2.5.- Participar en les activitats socials d'entitats sense afany de lucre

2.6.- Estalvis, inversions i emprenedoria

3.- El mal ús del diner

3.1.- Introducció

3.2.- La cobdícia

3.3.- L'avarícia

3.4.- L'enveja

3.5.- L'ambició

3.6.- Luxes, capricis i plaers

3.7.- La peresa

3.8.- El perdó 

El diner

1.- Introducció

A qualsevol manual d'economia podem llegir sobre la utilitat del diner: l'activitat econòmica, el comerç i els mercats funcionen gràcies al diner. Les crisis financeres són anomalies periòdiques i funcionals que netegen el sistema i el milloren. Els economistes analitzen el diner com el que és: un objecte lliure de sentiments i emocions. Nosaltres observem l'ús o la utilitat de qui en treu un servei d'acord a una escala de valors humans. 

A la Bíblia, la major part de les paràboles de Jesús de Natzaret tenen, directe o indirectament, una relació amb el diner. Els profetes afirmen que la injustícia, la corrupció, l'abús del poder i la infidelitat envers Déu tenen com a objectiu l'obtenció de diner.

En el llibre de Proverbis hi ha tota una col·lecció de consells i advertiments relacionats amb el diner. Totes les desgràcies i violències que van patir el poble de Déu per part dels imperis de l'àpoca s'expliquen per l'obtenció de recursos econòmics. 

Podríem continuar, però, resumint podem dir que, inclús actualment, la major part dels problemes, maldecaps, delictes, crisis i situacions desagradables, tenen el diner com element present, molest i motivador de l'acció humana. 

Malgrat això, també hi ha un ús cristià del diner, una utilitat del mateix que reuneix aspectes positius citats per la Bíblia, un ús adequat i d'acord a la voluntat de Déu. Començarem per exposar les bondats en el maneig, profit i servei del diner en benefici de totes i tots en el marc de les correctes finalitats de la riquesa segons la Paraula del Creador. 

2.- La utilitat cristiana del diner

En aquest mateix blog, pàgina 16 "Arrels d'economia bíblica i cristiana", podem llegir en els apartats 2 i 3:

-- 2.- Déu desitja la pau (Lv 26:6; Is 54:13; Jn 14:27; Llc 2:13-14; Ro 14:17-19).

la justícia  (Mal 3:5; Miq 2:1-2; Am 5:24. Més en aquest mateix blog, pàgina num. 4 "La Justícia") ,

la llibertat (Sl 119:44-45; Lc 4:18; 2Co 3:17; 1P 2:15-16; Jm 1:25; Jn 8:31-32),

el benestar (Dt 28:11; Sl 23:1-6; Nm 10:32; Jr 33:8-9; 1Tm 6:17; Ecl 2:24-26),

i la felicitat ( Mt 5:3-11; Ro 15:13; Is 35:10; Jb 22:21; Pr 10:28; 21:15; Nm 10:10)

dels humans en aquest món i en l'eternitat; qualsevol pensament o acció contrària a aquests objectius finals de Déu, contradiu la Llei del Creador. 

-- 3.- Els humans som els gestors dels recursos creats per Déu en benefici de tots, tota propietat és delegada i per això som responsables de les nostres decisions davant del Creador i del proïsme. La nostra autoritat i poder de decisió estan clarament delimitats per l'ètica bíblica i cristiana derivada dels Deu Manaments, les Benaurances, el Manament Nou i altres continguts de pensament i comportament moral anotats i manifestats en la Bíblia. (Lv 25:23; Sal 24:1; Dt 8:11-18; Mt 5:2-12; Jn 13:34-35; Ex 20:1-17; Lv 25:17-19) 

Per tant, l'ús cristià dels diners implica col·laborar amb els objectius del Creador i acceptar que Déu és el propietari de tot i nosaltres solament som els administradors dels recursos que ell ha posat al nostre abast per aconseguir els Seus objectius de pau, justícia, llibertat, benestar i felicitat per a totes i tots en aquest món i en el Regne de Déu. 

L'ús cristià del diner pot adoptar diversos formats: retribuir el treball, cobrir les necessitats de la família; col·laborar en les despeses i obra social de l'església; participar en la construcció i el manteniment de l'estat del benestar; col·laborar en accions solidàries d'organitzacions socials; estalvis, inversions i emprenedoria. 

En general, l'amor al proïsme actua com element clau que informa i motiva els diversos formats citats d'ús cristià del diner. Els llibres de la Bíblia en són plens de la necessitat d'estimar per a construir societats humanes i oferir esperança en un futur millor. Llegiu 1Jn 4:7-8; Jn 13:34-35; 1 Co 13:1-13. 

2.1.- Retribuir el treball

El treball no és cap càstig diví, sinó el desig de Déu de que mitjançant la nostra activitat anem construint vida i societat per la glòria del Creador, amb la qual cosa tenim una altra evidència prou important: el treball laboral és una eina divina per a descobrir i administrar els recursos de la Terra, i tot al servei de la humanitat i de Déu. Si Ell va instituir l'activitat laboral va ser perquè considerava que la feina a fer era necessària i prou important per la Creació. 

A la "paràbola del creixement de la llavor" (Mc 4:26-29) tenim un exemple de col·laboració en el marc de la Creació, veiem com la pagesia i la llavor, enginy natural obra de Déu, participen per obtenir la collita de productes d'alimentació. Llegiu la pàgina 9 "L'empresa excel·lent" en aquest mateix blog.

A la "paràbola dels talents" (Mt 25:14-30), Déu proporciona a tots i a totes una gràcia, mitjançant la qual ens adjudica una capacitat o habilitat, un do, per a treballar, allò que seria variable és el nivell o volum de responsabilitat. En aquesta paràbola, dos dels empleats decideixen acceptar-la, aplicar els dons rebuts i reben el premi. Un altre empleat decideix rebutjar el do, dedicant-se a seure i a esperar el retorn de l'amo, i és objecte d'una sanció. Cal ser actius i assumir les nostres responsabilitats si volem ser uns treballadors eficients i rebre la retribució justa. Llegiu la pàgina 8 "El treballador eficient" en aquest mateix blog. 

La Bíblia procura protegir el treball: 

-- Deuteronomi 24:14-15, amb un advertiment a l'amo, i en relació al jornaler, li diu que no exploti el jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà israelita com si és un immigrant. Que li pagui el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. 

-- Jeremies 22:13, on el profeta Jeremies denuncia el mal comportament del rei Joiaquim que obliga a treballar de franc. 

-- Proverbis 3:9-10, afirma que el treball ben fet honra al Senyor i rep la seva recompensa. 

-- Proverbis 22:29, diu que el treballador eficient serà premiat. 

-- Eclesiastès 5:18, s'afirma, entre altres coses, que és convenient gaudir de tots els treballs que l'home i la dona realitzi. 

L'empresa cristiana aplica l'ètica empresarial i procura retribuir al treball amb justícia. Els seus directius són honrats i íntegres. Honrats vol dir que saben discernir entre el bé i el mal, i escollir sempre el camí adequat rebutjant la temptació de fer diner fàcil violant els drets i el benestar dels altres. Ésser íntegre significa actuar amb coherència amb els valors del pensament cristià tots els dies de la setmana. 

2.2.- Cobrir les necessitats de la família 

De ben segur que els humans som experts en les necessitats de la família i en tot l'esforç que cal fer per proporcionar-li els recursos suficients: La alimentació, la salut, la roba de vestir i d'abric, l'habitatge, els estudis, el transport i altres necessitats relacionades amb l'edat, l'indret o la comunitat on es viu.

A 1 Timoteu 5:8 l'apòstol Pau inculca el principi cristià de proveir la família i cobrir les seves necessitats. A la Bíblia el protagonisme de la família és molt evident, sobretot amb relació a la seva protecció. En els Deu Manaments (Èxode 20:1-17) Déu en dedica tres a la família: "Honra el pare i la mare, així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No cometis adulteri. No cobdiciaràs la muller del teu proïsme". El profeta Moisès li dedica vàries lleis, veieu en el llibre Èxode 21:15 i 17, així com els versets 22 i 23; també en el capítol 22, versets 16 i 17, 22, 23 i 24. De fet són una ampliació dels dedicats en els Deu Manaments. En el llibre Levític: 20:8-21, tenim una relació de faltes contra la família.

Els versets citats d'ambdós llibres recullen lleis o normes de comportament moral de la família, ja sigui per evitar actes de violència contra els pares, contra dones embarassades, menors, vídues i orfes, o per castigar les males pràctiques sexuals o comportaments entre familiars de moral desviada.

D'altra banda, l'empresa ramadera d'Abraham va proveir a vàries generacions de la seva família. Les promeses i les contrapartides del seu acord amb Déu van garantir l'èxit de l'empresa familiar d'Abraham i va proporcionar recursos als seus descendents, aconseguint suficient estabilitat familiar com per a articular les bases demogràfiques de la futura nació d'Israel, així com també van constituir el poble de Déu i facilitar els orígens del cristianisme. Llegiu el llibre Gènesi de la Bíblia capítols 12 a 35. 

Les ovelles, cabres i camells d'Abraham, més les terres i pous van donar feina i alimentar a una nombrosa família, i a la quarta generació ja teníem els dotze caps de les futures tribus d'Israel. 

A la "paràbola dels treballadors de vinya" (Mt 20:1-15) l'abonament de salaris es fa d'acord a una quantitat de diner relacionada tant amb la productivitat com amb les necessitats del treballador i la seva família. Tenir en compta les necessitats era tota una novetat. La decisió del propietari de l'empresa és del tot atípica, doncs la norma deia que el preu o valor del treball sempre depenia del volum d'esforç humà quantificat per temps de treball. A més hores de feina, més salari. A més esforç, més paga. Perquè si fem més hores haurem aconseguit més producció.

De fet, tant la producció com la productivitat d'un treballador està relacionada amb el factor temps. Però aquest empresari no utilitza el mateix criteri, és evident que hi afegeix una norma relacionada amb les necessitats del treballador i la seva família. Considera que cal tenir en compta la supervivència i benestar de les famílies, que també han de formar part del sou que rep un treballador. El seu criteri d'allò que és just és diferent de la norma generalment aplicada en el món. Jesús de Natzaret intenta explicar que els criteris de justícia del Regne de Déu són diferents.

A la "paràbola del comptador de cost" (Llc 14:28-33) se'ns parla de la prudència en les decisions, de la planificació i del càlcul de les despeses, i se'ns diu que no podem deixar les coses a mig fer per manca de recursos, seria una irresponsabilitat. En definitiva, aquesta paràbola exigeix prudència quan prenem decisions que afectin a terceres persones, decisions que posin en perill la seva supervivència i benestar, cal analitzar les nostres capacitats, limitacions i possibilitats. Tota una important advertència adreçada a emprenedors, empresaris i caps de família. 

Llegiu a la pàgina 9 "L'empresa excel·lent", en aquest mateix blog, el text sobre les dues paràboles citades.

La família és una institució de Déu que mereix atenció, respecte i responsabilitat. En diversos llibres de la Bíblia podem observar el seu protagonisme. Les funcions de la família la converteixen en una institució bàsica i necessària per a les societats humanes. 

En primer lloc, tenim la funció familiar de la reproducció humana; en segon lloc, actua com a eina d'educació i socialització dels seus membres; en tercer lloc, tenim el seu funcionament com a unitat d'activitat laboral i econòmica, de béns compartits i suport mutu; a més de solidària i afectiva, clau de l'estabilitat emocional de les persones. La família és una escola d'aprenentatge per a la convivència social. Els fills aprenen les pautes de comportament social i comunitari. Per tot això, cobrir les necessitats de la família és una exigència del cristianisme. 

Llegiu la pàgina 2 "La família" en aquest mateix blog. 

2.3.- Col·laborar en el finançament del culte i l'obra social de l'església 

Organitzar el culte implica feina i despesa: retribuir les predicacions i la litúrgia dels actes, pagar els costs dels espais i el seu manteniment, reformes a les instal·lacions i possibles obres, el preu de l'energia i la telefonia, imprimir documents, etcètera. Els creients han de finançar aquest dispendi mitjançant les seves quotes periòdiques i donacions puntuals. 

D'altra banda, l'església té un servei d'obra social en favor dels pobres i famílies necessitades de l'entorn. Aquesta és una obligació cristiana que els creients han de cobrir amb els seus diners. Inclús hi ha esglésies que participen en activitats o serveis socials especialitzats: vellesa, infància, joves i altres col·lectius. 

Tant les famílies, com el comerç del barri i les empreses fan donacions per col·laborar en el pagament de tota aquesta despesa. Allò que es valora és la predisposició a donar una quantitat de diner, sense importar massa el volum del mateix. Entre tots ho fem tot i cadascú amb la seva aportació participa en la construcció del Regne de Déu. 

A la "paràbola del gra de mostassa" (Mateu 13:31-32) llegim que, segons deia Jesús de Natzaret, podem comparar el Regne del cel amb un gra de mostassa que alguna persona va sembrar. L'evangeli continua dient que la llavor de mostassa, malgrat ser la més petita de totes les llavors, creix i creix fins a fer-se la més gran de les hortalisses. 

En altres paraules, podríem dir que la nostra fe en Jesús de Natzaret fa el miracle d'aconseguir que el Regne del cel creixi i creixi de volum fins a convertir-se en la Casa Gran per a nosaltres. Si a més de la fe hi afegim la nostra estimació en favor del proïsme, la nostra comprensió i perdó, el penediment per les faltes comeses i la pràctica de la humilitat entre d'altres bondats, tindrem la bona terra, l'aigua i l'adob suficients per a aconseguir que la llavor es converteixi en quelcom infinit.

A la pàgina 10 d'aquest mateix blog teniu les paràboles sobre el Regne de Déu. 

A la "paràbola de la llàntia" (Lluc 8:16-18), el missatge ens diu que la llum s'ha de poder visualitzar i per això la posem en un portallànties a fi de que tothom la vegi, ningú l'amaga sota el llit o sota un perol. Tot s'ha de manifestar, tot s'ha de conèixer i saber, no hi ha lloc pel secret. La llum, doncs, són els cristians i les cristianes, ells i elles i les seves obres no s'han d'amagar, tothom ho ha de veure. "Que tots vegin les seves bones accions per la glòria del Pare del cel" (Mateu 5:16). Els cristians, ells i elles, són la llum del món, membres d'una comunitat situada a cap d'amunt de la muntanya, a la vista de tots i totes i exemple del que es fa i s'ha de fer en favor del proïsme.

"La fe si no té obres és morta" (carta de l'apòstol Jaume, capítol 2 verset 17). L'apòstol Jaume insisteix en el missatge de la bona i veritable fe: l'apòstol afirma que, en ús de la llibertat, els cristians adquireixen el compromís de col·laborar contra la injustícia del món i esdevenir rics en la fe i hereus del Regne amb la seva estimació pel proïsme, la misericòrdia i la compassió pels altres. Es a dir, podem interpretar que estem davant d'una fe amb obligacions, mostrant la fe mitjançant les obres socials.

Llegiu la pàgina 13, "Fe i obres", en aquest mateix blog. 

2.4 Contribuir a l'estat del benestar

Finançar la construcció, el manteniment i la millora de l'estat del benestar és una altra de les bondats del diner. Els treballadors i les treballadores, els empresaris, ells i elles, amb les seves quotes a la seguretat social, i tothom en general quan paguen els seus imposts contribueixen a l'estat del benestar. 

L'administrador és l'estat, però ciutadans, treballadors i empresaris també en són responsables i han d'abonar les seves aportacions d'acord a tots els seus ingressos, sense amagar partides econòmiques que cal comptabilitzar. 

Cal atendre a treballadors i treballadores en situació de malaltia, accident laboral, discapacitat o vellesa, cal articular prestacions econòmiques en favor dels aturats, les vídues, els orfes, jubilats i altres col·lectius; assegurar una existència digna al treballador i la seva família, amb serveis de salut i educatius, a més d'aprenentatge i formació professional. 

L'educació i la sanitat tenen un caràcter universal, com les prestacions econòmiques en favor de col·lectius amb ingressos nuls o insuficients, més quan no hi ha garantia ni del dret al treball ni del dret a l'habitatge. No tothom disposa de mitjans de subsistència. Una societat cristiana no pot abandonar a ningú, tampoc ho pot fer una societat humanista.

L'estat del benestar, com la declaració universal dels drets humans, és d'inspiració cristiana, o de l'humanisme cristià. A la Bíblia difícilment trobarem versets que ens parlin de l'estat del benestar o dels drets humans, aquest és un vocabulari del segle XX, però la Bíblia parla sovint de la justícia i del dret, així com de les injustícies que pateix el poble de Déu. 

A Internet hi ha bíblies amb un buscador de versets amb el contingut de les paraules del vostre interès. Per exemple anoteu "justícia" i recollireu dotzenes de versets amb aquest contingut. 

2.5 Participar en les activitats socials d'entitats sense afany de lucre

Fem referència al voluntariat i professionals qualificats per a intervenir en accions solidàries d'ONGs en favor de col·lectius en risc de marginació social o víctimes de la violència o la injustícia: pobresa, invalidesa, malaltia, discapacitats, atur, acolliment de menors, presos, alcoholisme i drogadicció, drets humans, violència de gènere, violència religiosa o política, immigrants econòmics, refugiats i, en general, col·lectius amb dificultats, vulnerables, o membres de minories discriminades. 

Moltes d'aquestes organitzacions han estat inspirades per l'humanisme cristià o pels profetes de la Bíblia, els salms, els proverbis i els evangelis de les Escriptures. També el seu origen pot ser l'actual sensibilitat social aplicada a la dignitat humana i a la igualtat social en favor dels col·lectius citats. La caritat cristiana i l'humanisme té moltes ramificacions. 

A la "paràbola del bon samarità" (Lluc 10:25-37), tenim la representació de la bondat del voluntariat social, de les persones sempre disposades a ajudar al necessitat i víctima d'una injustícia o accident. A més a més, en el cas que ens ocupa, els dos protagonistes de la paràbola eren enemics, pertanyien a pobles enfrontats, la qual cosa hi afegeix un plus de més valor a l'acció humanitària.

A la paràbola hi ha una crítica als prejudicis socials i a l'orgull de creure's que hom és superior a altres. La compassió del samarità passa per damunt de les barreres o enemistats entre persones de diferents cultures o nacions i demostra la seva disponibilitat o predisposició a ajudar sense mirar ni considerar qui és el beneficiari de la seva bona obra. 

Llegiu els comentaris sobre aquesta paràbola en aquest mateix blog, pàgina 11 "Estimar i perdonar".

Déu té compassió de nosaltres i vol que la practiquem envers els humans afectats per les adversitats, afliccions, calamitats col·lectives o desgràcies personals. Tota víctima necessita compassió, inclús aquella que és la culpable de la seva desgraciada situació. D'altra banda, no podem exigir mèrits per a oferir compassió, tampoc característiques de la personalitat o qualsevol altre requisit. Déu és compassiu amb tothom, doncs, nosaltres també ho hem de ser.

Hem de tenir sensibilitat social davant dels patiments, dificultats i desgràcies del proïsme, i manifestar el nostre sentiment pel seu dolor o necessitat, a més de facilitar el nostre suport si estem en condicions de donar un cop de mà.

A 2 Corintis 8:14 l'apòstol Pau ens diu que la nostra abundància supleix les necessitats d'altres. Si més no, el nostre amor i la nostra bondat haurien de ser il·limitats, per desgràcia no ho són puix els humans som limitats, en qualsevol cas caldria fer de la nostra abundància un ús generós amb els altres i adquirir el compromís de donar i compartir. 

2.6 Estalvis, inversions i emprenedoria

Els estalvis són un rebost de diner per a cobrir necessitats futures, la prudència ens aconsella preveure possibles dificultats en un futur més o menys llunyà i alleugerar les càrregues amb els estalvis. D'altre banda, la jubilació ens condiciona a fer un racó de diner per suavitzar la problemàtica de l'envelliment. A Proverbis 21:20 se'ns diu que el savi estalvia, el neci no ho fa; i a Filipencs 4:12-13 podem llegir que hem d'estar preparats per les situacions inesperades i doloroses com les davallades en l'activitat econòmica i dels ingressos. 

Les inversions són un recurs per a no tenir el diner sota el matalàs del nostre llit i utilitzar els estalvis d'una manera més productiva obtenint un rendiment que millora la quantitat i qualitat del nostre rebost de diner pel futur. A la "paràbola dels talents" (Mt 25:14-30) dos dels personatges demostren tenir responsabilitat i capacitat per a mobilitzar recursos i obtenir guanys a més de beneficiar amb l'abundància a treballadors i famílies. A 1 Pere 4:10-11 se'ns diu que cal utilitzar les habilitats per la glòria de Déu.

L'emprenedoria fa referència a iniciar activitats en benefici de totes i tots els afectats; tenim l'emprenedoria econòmica, la social, la científica, cultural, artística, etcètera. Òbviament, hi podem dedicar els estalvis i altres recursos disponibles com el nostre treball, coneixements i habilitats. Allò que és important és treballar per honrar a Déu ( Prov 3:9-10), col·laborar en la Creació (Romans 12: 5-8), participar en l'augment i la distribució de l'abundància ( Mt 25:14-30) i fer el bé (Gàlates 6:9). 

3.- El mal ús del diner

3.1 Introducció

Parlar de les perversitats del diner no és gens fàcil, doncs, en aquest món caiem fàcilment a la temptació de jutjar, condemnar i criminalitzar; els humans som poc tolerants i no sabem perdonar, sovint tenim dificultats per a discernir entre un bon i un mal ús del diner aplicat a un comportament concret. Millor no penjar massa etiquetes negatives i deixar que el temps maduri els resultats de les nostres observacions.

En qualsevol cas, vigileu i, si és possible, eviteu els ambients dominats per la cobdícia i l'ambició, no acostumen a regalar el diner i demanen contrapartides poc saludables i d'alt risc de moral desviada. No caigueu en l'enveja, l'avarícia, la supèrbia, el luxe, la morositat i la peresa doncs són comportaments poc o gens ètics i socialment inadequats per una sana, pacífica i estable convivència humana. 

Òbviament, el diner obtingut en un delicte mai pot tenir una utilitat cristiana, aquest diner solament pot utilitzar-se per a indemnitzar a les víctimes dels delinqüents. D'altra banda, la utilització del diner no pot amagar una intenció maligne, com l'obtenció d'un servei il·legal o una acció de moral desviada; cal que tot ús del diner sigui transparent, mai pot ser ni obtingut ni lliurat amb malícia, engany, corrupció, abús de poder o violència.

3.2 La cobdícia

Els cobdiciosos no són cristians, malgrat que alguna església els hi perdona els seus pecats a canvi d'un generós donatiu. A 1 Timoteu 6:10 podem llegir que l'afany de diner és l'arrel del mal, i a Mateu 6:24 se'ns diu que no és possible servir a Déu i al diner, doncs servir al diner és una idolatria. 

El cobdiciós acumula riqueses i poder econòmic i polític; destaca per la seva fama, diners i influències. Els seus desitjos són il·limitats, mai en té prou. Molts d'ells estimen més el poder que el diner, i utilitzen la seva riquesa per disposar d'espais de poder polític, però sense la necessitat d'ocupar càrrecs. Compren voluntats amb diner i controlen recursos humans i materials, recursos públics i privats, més el domini sobre mitjans relacionats amb el món de les idees, el pensament i les actituds.

La història n'és plena d'aquests personatges, una variant prou coneguda i estudiada són els protagonistes de projectes econòmics sota el maquillatge de projectes polítics anomenats imperis. L'engany, la conspiració, la traïció, la violència, la corrupció i l'abús de poder són els seus principals instruments per aconseguir articular el seu poder econòmic i polític. Avui dia, les eines utilitzades procuren guardar les formes, però són econòmicament més eficients que les utilitzades en el passat.

Els profetes de la Bíblia retraten aquests personatges, ho podeu comprovar en aquest mateix blog, pàgina 4, "La justícia". Els cobdiciosos articulen societats amb una forta presència de la injustícia social, la pobresa i la manca de mobilitat entre classes socials, a més de control centralitzat del poder, elitisme, racisme, xenofòbia i pèssima distribució de la riquesa. El cobdiciós acostuma a fer un mal ús del diner: el diner al servei del seu propi poder. 

3.3 L'avarícia

L'avarícia és un excés obsessiu de confiança en el diner com a garantia d'un futur sense pobresa ni mancances. L'avariciós té por a la indigència, pànic a la misèria, i cau en l'error de viure un present miserable, acumulant diner sense fer ostentació del mateix i reduint la despesa de les seves necessitats bàsiques, és a dir, poca afecció a presumir i gastar. 

Confiar en el diner com a fórmula magistral per a solucionar tots els problemes, com confiar en un mateix per fer front a totes les dificultats, és una manca de saviesa i un culte a falses divinitats. En el primer cas, el resultat és una existència desgraciada. En el segon, una successió de fracassos a la vida, fins que hagis après a conviure amb els altres. 

A Job 31:24-28 tenim un excel·lent discurs sobre la falsa seguretat que realment proporciona la riquesa. A Efesis 5:5 se'ns diu que la avarícia ens tanca les portes del Regne de Déu, no hi ha possibilitats d'entrar-hi. I a Lluc 18:18-25 tenim un relat de Jesús sobre el condicionant negatiu que suposa el feixuc pes del diner per a aconseguir desenvolupar una existència que intenti gaudir del perdó, la salvació i la vida eterna. 

3.4 L'enveja

L'enveja és el desig de posseir allò que un altre té. L'envejós creu que el diner proporciona la felicitat. El problema esclata quan de la passió passa a l'acció malgrat la manca o la insuficiència de recursos materials o diner, aleshores s'endeuta i assumeix riscos que posen en perill l'economia i la estabilitat de la família.

L'envejós no viu la seva pròpia existència, imita la vida d'altres, la d'aquells que li fan de model, i tot per superar un complexa d'inferioritat. Es converteix en una còpia i és incapaç de trobar la seva personalitat. No té problemes i dificultats pel fet de no tenir riquesa, els té per ser un envejós i cau fàcilment a la temptació de comportar-se com el que no és. 

A la carta de Pau a 1 Timoteu 6:17-19 se'ns informa sobre la falsa esperança de les riqueses i la conveniència de ser rics de bones obres. A Proverbis 27:12 se'ns aconsella prudència. A 1 Timoteu 5:8 Pau cita el principi que tota persona ha de vetllar pels seus familiars. L'envejós està dominat pels seus desitjos, comet imprudències i assumeix riscos innecessaris per a ser feliç en el si de la família. L'abundància que Déu promet no ofega a ningú.

3.5 L'ambició

L'ambició és un grau inferior de la cobdícia. L'ambiciós acostuma a ser un auxiliar subaltern del cobdiciós, tot un subordinat sempre disposat a actuar en els límits de la llei i de la ètica, en la foscor de l'ambigüitat legal i moral. 

L'ambiciós no disposa de les capacitats de gestió del cobdiciós però posseeix suficients coneixements, habilitats i suports com per ocupar llocs de responsabilitat i acumular prestigi, influència i diner. A Ezequiel 7:19 se'ns parla sobre l'ambició d'uns d'acabalar riquesa i afirma que ni la plata ni l'or els podrà salvar. 

A la "paràbola del jutge injust i la vídua" (Lluc 18:1-8) observem un exemple de jutge al servei del poder civil sense gaires ganes de fer justícia i poca sensibilitat social. La fe i la perseverança de la vídua aconsegueix que se li faci justícia perquè el jutge està amoïnat de tanta insistència i pressió per part de la dona. Llegiu comentaris sobre aquesta paràbola a la pàgina 13 "Fe i obres" en aquest mateix blog. 

A la "paràbola del blat i el jull" (Mateu 13:24-30) el bé i el mal conviuen i sovint no és gens fàcil discernir qui és qui, cal ser prudent i observar el procés de creixement d'un i altre, i esperar que es manifesti la bondat i la maldat de manera explícita. L'ambició, com la cobdícia, l'enveja i l'avarícia són com el jull de la paràbola, cal esperar i no precipitar-se en cap judici. Llegiu comentaris sobre aquesta paràbola a la pàgina 10 "El Regne de Déu" en aquest mateix blog.

3.6 Luxes, capricis i plaers

Hi ha qui s'ha instal·lat en el marc de la frivolitat social del consumisme innecessari i malbaratador de recursos, amb un comportament irresponsable envers els altres. L'existència de massa gent reprodueix la primera part de la "paràbola del fill pròdig" (Lluc 15:11-32), aquella que el protagonista viu en una festa permanent, fins que s'acaba el diner i comença el drama. Veieu comentaris sobre aquesta paràbola a la pàgina 11 "Estimar i perdonar" en aquest mateix blog.

A 2 Tessalonicencs 3:6 Pau ens aconsella apartar-nos de qui viu desvagat i del tot desordenat. A 1 Timoteu 6:6-8 l'apòstol ens motiva a viure en l'austeritat. Proverbis 21:17 afirma que els plaers empobreixen.

Altres persones conviuen atrapats per afeccions o capricis anomenats vicis, o dependències nocives per la salut física i espiritual. Hi ha despeses que poden justificar-se si se'n fa un ús prudent, però si es converteixen en un consum excessiu, desordenat i perillós com, per exemple, la golafreria, o qualsevol altra avidesa, millor demanar ajuda per tallar-ho ràpidament. 

3.7 La peresa

Utilitzar el diner per alimentar l'oci permanent és una ofensa a Déu i a la societat. Els rics tenen dificultats per entrar en el Regne de Déu, no pel fet de ser rics sinó perquè la seva riquesa els hi pot proporcionar un estil d'existència incompatible amb la convenient austeritat i vida activa dels cristians. 

Amb els peresosos empobrits passa el mateix, tenen dificultats de poder gaudir de la vida eterna, no pel fet d'haver-se empobrit sinó per la seva afecció a la peresa. A 2 Tessalonicencs 3:7-12 l'apòstol Pau diu que "qui no vulgui treballar que no mengi", aquesta dura afirmació la va motivar el fet que uns cristians van deixar els seus oficis, abandonant el treball que feien, i van dedicar-se a viure voluntàriament de la caritat. 

La peresa, com la inactivitat voluntària i permanent, implica renunciar a la nostra capacitat imaginativa, emprenedora i laboriosa, amb el rebuig dels dons rebuts de Déu. S'intenta viure a costa de la societat, malgrat estar en condicions de poder participar en l'esforç col·lectiu per produir l'abundància promesa pel Creador. Llegiu a Proverbis 6:6-11 la "paràbola de la formiga laboriosa i el gandul".

3.8 El perdó

Malgrat tot l'exposat amb relació al mal ús del diner, tothom pot merèixer el perdó, sempre previ el penediment dels pecats i la demanda de perdó adreçada a Déu. Mateu 6:14-15; Lluc 6:37-38, 41-42.

Si la compassió envers l'ésser humà forma part del caràcter cristià, el perdó seria el resultat de la pràctica de la compassió. En qualsevol cas, el perdó és una promesa de Déu i un do que ens allibera, és la clau de l'esperança per a sentir-nos lliures del cadenat de la culpa, els errors i les faltes. 

El perdó de Déu és infinit, llegiu els comentaris sobre la "paràbola del fill pròdig" en aquest mateix blog, pàgina 11 "Estimar i perdonar". 

© Raül Blesa Arcarons