Pàgina 7 La política i el govern

© Raül Blesa Arcarons

La política i el govern

1.- ¿Qui va fer la política segons la Bíblia?

Tenim diversos protagonistes bíblics:

- Jahvè (Jehovà) i Moisès. Jahvè, a més del Creador, és el fonament del poble de Déu o poble d'Israel, i Moisès ha estat el seu principal col·laborador en els inicis de la història en la construcció de la nació israelita, a més de les seves institucions com el treball, la família, l'empresa, la justícia i l'església. Tot això gràcies al paquet de lleis i normes de convivència social que va proporcionar Jahvè un cop el poble havia ja sortit d'Egipte i iniciava els seus 40 anys d'èxode pel desert.

Lleis, principis sobre actituds, valors socials i costums, base inicial de l'estat teocràtic d'Israel durant l'antiguitat, i que han fet possible una potent influència política en el marc de la supervivència de la nació en èpoques que van ser víctimes del colonialisme, les deportacions col·lectives, de l'exili i de la diàspora del poble jueu. D'altra banda, cal afegir que hi ha hagut una derivació important en la història de més de dos mil anys coneguda com la civilització cristiana, o més ben dit de la civilització judeocristiana.

- Els Jutges. Dirigents polítics, i sovint militars, fills de famílies d'elit de la societat israelita que van assumir la direcció de les tribus d'Israel durant un període de més de dos segles entre el comandament de Moisès i l'inici de la monarquia. Els principals van ser Josuè, Débora, Samsó i Samuel.

Josuè (segle XIII abans de Crist) va iniciar l'ocupació de la terra promesa per Jahvè i va derrotar diversos reis de ciutats-estat, també va gestionar el repartiment del territori entre les dotze tribus del poble de Déu, a més de renovar l'aliança amb Déu.

Débora (segle XII a. de C.), jutgessa i profetessa va enviar l'exèrcit contra els opressors cananeus i obtingué una important victòria. Samsó (segle XI a. de C.) s'enfrontà als filisteus aconseguint derrotar-los vàries vegades, fins a convertir-se en un heroi nacional de la lluita contra els enemics d'Israel.

Samuel (segle XI a. de C.) jutge, profeta i sacerdot, com a representant de Jahvè davant del poble, ungí (nomenar) els dos primers reis d'Israel (Saül i David) malgrat que s'oposava a la monarquia: considerava un error del poble jueu l'opinió popular de que calia un rei per a lluitar amb més eficàcia en contra dels enemics.

- Els reis. Els més destacats van ser Saül, David i Salomó, van estar els únics amb sobirania sobre tot el territori de les 12 tribus d'Israel, la resta de reis solament van governar sobre una part de tota la nació. Saül va regnar entre els anys 1030 al 1007 a. de C. aproximadament. Va dirigir l'exèrcit contra els ammonites, amalecites i filisteus, però a la batalla de Gelboè, contra aquests darrers, va ser derrotat i morí juntament amb dos dels seus fills.

El rei David va regnar des de l'any 1002 al 966 a. de C. Va conquerir Jerusalem i va obtenir victòries sobre moabites, ammonites, arameus i edomites. Unificà i centralitzà el poder sobre tot el territori de les dotze tribus amb capital a Jerusalem, ciutat amb santuari central, i organitzant una burocràcia estatal i la milícia professional.

Salomó, fill de David, va governar des del 965 al 928 a. de C. Va construir el Temple de Jerusalem i altres edificis i muralles de ciutats. Estimular el comerç i les bones relacions diplomàtiques amb els estats veïns, també va fer reformes administratives. Emprenedor i ric, però, a la seva mort Israel es va dividir en dos regnes: Israel i Judà. Aquesta divisió va suposar una ràpida decadència i la fi de la independència i sobirania del poble de Déu sobre el seu territori al llarg dels següents dos o tres segles, víctimes dels imperis de la zona.

- Els imperis assiri, babiloni, persa, macedoni i romà van controlar part o la totalitat del territori de les dotze tribus d'Israel, fins el punt que deu tribus van desaparèixer a causa de la invasió de l'exèrcit assiri sobre el territori de l'estat Israel, amb la posterior deportació de la seva població (Segle VIII a. de C.).

Els babilonis van envair l'estat de Judà (Segle VI a. de C.) i també van deportar la seva població, però, en aquest cas, van ser alliberats pel monarca persa al cap de 70 anys i pogueren tornar a casa i reconstruir el seu país sota la tutela del govern persa.

Posteriorment, l'exèrcit d'Alexandre el Gran i el romà assumiren el poder polític i el govern del poble de Déu. Per tant, al llarg del primer mil·leni a. de C. els israelites solament van gaudir d'independència i plena sobirania uns pocs segles, potències estrangeres els governaren aproximadament uns sis-cents anys. Potser quelcom menys s'hi afegim un curt període d'independència durant l'època dels macabeus.

- Els profetes Elies i Amós van influir força políticament i social en el Regne d'Israel (928 al 720 a. de C.); i els profetes Isaïes, Miquees, Sofonies, Habacuc, Jeremies i Ezequiel en el Regne de Judà (928 a 587 a de C.). La seva influència va afectar a la població en general i a les classes socials benestants en particular. Aquests profetes exigien dret i justícia, i denunciaven l'abús de poder, la corrupció, la impunitat i la infidelitat.

La infidelitat feia referència a Déu i als pactes del poble amb Jahvè, uns acords que les autoritats i les classes mitges i altes violaven constantment. La resta d'acusacions estaven relacionades amb la poca o nul·la sensibilitat social i la llau d'injustícies envers els més vulnerables i el poble en general. Alguns profetes van morir víctimes de la violent venjança dels poders.

- Els partits polítics en els darrers segles del mil·leni abans de C. eren els saduceus, els fariseus i els essenis. Els saduceus representaven el sector poblacional més ric i benestant de tota la societat, eren partidaris d'aplicar el dret penal sense pietat i col·laboraven amb els colonitzadors grecs i romans, per això ocupaven llocs de poder polític, administratiu i religiós.

Els fariseus practicaven el tradicional rigor religiós i un nacionalisme radical a la recerca de la perfecció moral, s'enfrontaven als colonitzadors grecs i romans i als saduceus. Van participar en vàries revoltes nacionalistes en contra dels invasors estrangers i durant els inicis del cristianisme van aliar-se amb els enemics de l'imperi romà. A Roma no gaudien de cap simpatia.

Els essenis s'oposaven a les autoritats civils i religioses, rebutjaven el culte oficial del Temple de Jerusalem, i vivien en comunitats de béns compartits i ajuda mútua. Eren adversaris dels saduceus, dels fariseus i dels colonitzadors.

- La família dels Macabeus, amb el suport dels fariseus, van dirigir una revolta contra els macedonis, aquests obligaven al poble jueu a abandonar la seva religió i cultura i substituir-la per la cultura grega i les seves creences paganes. La revolta, entre els anys 164 i 163 a. de C., va ser un èxit i durant unes dècades una part del territori i de la població israelita va gaudir d'una inestable independència i sobirania nacional.

Aviat, però, els romans van envair Síria i Palestina. El senat romà nomenava els reis dels jueus i permetia la pràctica civil i religiosa del judaisme en el marc general d'una certa autonomia. Roma designava el governador, disposava de tropes i instal·lacions defensives i portuàries, cobrava tributs als israelites i tot el territori es va convertir en una colònia de l'imperi romà.

- Jesús de Natzaret conegut com el messies i Fill de Déu, ha estat el jueu més universal dels darrers 21 segles. El seu evangeli ha revolucionat l'ordre social i ha influenciat a la classe política i a la població de tots els països cristians. 

La seva proposta de que "els últims seran els primers" i la que cal "estimar els enemics", més el paper important que juguen un seguit de valors com l'amor i la humilitat, entre d'altres, ha provocat un seguit de canvis en les societats humanes envers un món amb més sensibilitat social, igualtat, justícia, pau, llibertat i benestar, en molts indrets de la terra.

De fet, Jesús de Natzaret va convidar a totes i a tots a participar voluntàriament en la construcció del Regne de Déu, tant a la terra com en el cel. Ningú ha fet mai una oferta més engrescadora i amb força futur com ho podem observar al llarg dels 20 segles darrers d'història.

Els seus tres anys d'intervenció pública i predicacions van finalitzar tràgicament: acusat de sedició va ser condemnat a mort per les autoritats romanes amb el suport de les autoritats religioses del Temple de Jerusalem.

Reivindicar justícia, pau i amor sempre ha tingut un preu molt alt en societats articulades envers la guerra, el saqueig i el botí del vencedor. Predicar el bé per a combatre el mal és un delicte de sedició arreu on la injustícia i la vulneració dels drets humans ha contaminat els poders.

- Per finalitzar, el poble en armes i revoltat contra els romans va protagonitzar un nou enfrontament d'un David contra Goliat, però, en aquest cas, el Goliat eren els romans i tot va acabar com el rosari de l'aurora pels israelites. Això va succeir entre el darrer terç del segle primer i primeres dècades del segle segon després de C.

En qualsevol cas, la resistència jueva i la cavalleria dels parts van frustrar el gran somni dels romans: conquerir l'imperi d'Alexandre el Gran i arribar a les portes de la Índia. En prou feines van anar dos pams més enllà de les portes de Jerusalem. Aquesta frustració va alimentar encara més l'odi dels romans contra els jueus en general i els nacionalistes fariseus en particular.

2.- Josuè i la conquesta de la terra promesa

El primer cap de la nació del poble jueu va ser el profeta Moisès, líder indiscutible que va governar durant uns 40 anys; el va succeir en Josuè. El Llibre de la Bíblia que porta aquest mateix nom, Josuè, fa una descripció de la seva gestió militar i civil, va dirigir l'exèrcit d'Israel contra les nacions idòlatres de Canaan.

Tot el territori estava format per petits reialmes i ciutats envoltades de muralles i altres construccions defensives. Però no tot varen ser conflictes armats, també van negociar-se amb èxit pactes o acords amb grups semites locals que havien restat a Canaan i no havien anat a Egipte com els fills de Jacob.

En el Llibre de Josuè, capítol 1: versets 1-6, es parla de la mort de Moisès i del nomenament de Josuè com a nou cap dels jueus. Se'ns diu que, després de la mort de Moisès, el Senyor es va adreçar a Josuè, ajudant de Moisès, i li digué que havia arribat l'hora que ell, amb tot el poble israelita, travessés el riu Jordà i entrés al país dels pobles idòlatres dels cananeus.

Déu afegeix que això ho havia promès a Moisès, i els hi donava tota la terra que trepitjaran amb els seus peus. El territori concedit pel Senyor s'estendrà des del desert fins al Líban i el gran riu Eufrates, i per tot el país dels hitites arribarà fins al mar Mediterrani. Jahvè garanteix a Josuè que no l'abandonarà mentre visqui i li aconsella que sigui ferm i decidit, perquè haurà de portar al poble jueu a prendre possessió de la terra promesa als seus pares.

En el Llibre de Josuè 24: 1 i 19-25, se'ns informa de l'assemblea de Siquem, amb la renovació de l'aliança entre el poble i Déu. Josuè va reunir a la ciutat de Siquem a totes les tribus d'Israel convocant els ancians i altres càrrecs capdavanters.

Tots van presentar-se davant de Jahvè i Josuè els hi va dir que si abandonaven al Senyor, el seu Déu, per adorar déus estrangers, Ell es posaria en contra i els exterminaria. El poble va respondre que de cap manera deixarien d'adorar el seu Senyor i l'obeirien sempre. Aquell dia, a Siquem, Josuè va comprometre el poble en una aliança amb Jahvè.

Quan en Josuè va morir encara hi havia molta feina a fer i tot un seguit de caps de tribu anomenats Jutges van continuar amb la tasca de lluitar contra els cananeus, hitites, filisteus i altres nacions de la terra promesa. L'ocupació va ser molt lenta i van intervenir vàries generacions de jueus; la duració dels enfrontaments armats dirigits pels Jutges va superar els 200 anys (segles XIII, XII i XI a.C.). No tots els Jutges van ser herois militars o llibertadors, alguns es van limitar a intervenir en conflictes interns i impartir justícia.

3.- El rei Saül

La guerra contra els filisteus destacà per la seva importància i dificultat, i va obligar al poble jueu a demanar el nomenament d'un rei i instaurar la monarquia, un sistema polític que podria esdevenir més eficient en la guerra i guanyar batalles als filisteus. Els llibres 1 i 2 de Samuel fan una excel·lent descripció de tot el que va succeir.

En el Llibre 1 de Samuel 4:1-11 ens podem assabentar de la batalla d'Afec contra els filisteus i de la pèrdua de l'arca de la aliança. Israel s'havia mobilitzat per fer front a les agressions dels filisteus. Els israelites acamparen prop d'Eben-Aèzer, mentre que els filisteus acampaven a Afec.

La lluita va ser aferrissada i els filisteus derrotaren els israelites, que van perdre uns quatre mil homes en aquell primer dia de combat. Posteriorment, de nou, els filisteus van atacar, i els jueus van ser derrotats i fugiren. La desfeta va ser molt important, doncs, caigueren uns trenta mil israelites i l'arca de Déu fou capturada pels filisteus.

En el Llibre 1 de Samuel 8: 4-7, podem llegir com els israelites van demanar un rei. Va succeir quan en Samuel es va fer vell i els seus dos fills anomenats jutges d'Israel no es comportaven com ell, sinó que anaven darrere els diners i acceptaven regals, la seva corrupció era prou evident, tant que els ancians d'Israel van anar a veure Samuel per dir-li que els seus fills eren uns bandarres i que desitjaven un rei.

A Samuel li va desagradar aquesta petició i va pregar al Senyor, i Jahvè li respongué que acceptés la demanda i els hi busques un rei, doncs, al cap i a la fi, el poble no rebutjava a Samuel sinó que era Déu el substituït pel futur rei.

A 1 Samuel 10:17-25 aquest profeta i jutge va convocar el poble prop del Senyor, a Mispà, la sort escolliria el rei. Samuel va fer acostar totes les tribus d'Israel, i la sort recaigué en la tribu de Benjamí. Va fer acostar per famílies la tribu de Benjamí, i la sort va recaure en la família de Matrí. Finalment, la sort recaigué en Saül, fill de Quix, que va ser ungit i proclamat rei.

Saül van ser ungit com a rei pel profeta i jutge Samuel, però aquest rei va fracassar davant dels filisteus al llarg de vint anys de lluites sense treves que van implicar un fort desgast i pèrdua d'homes i recursos. Saül mai va aconseguir derrotar-los del tot i evitar l'ocupació de part d'Israel.

4.- El reis David i Salomó

Israel va gaudir de dècades de glòria amb aquests dos reis: expansió territorial, influència política i modernització de l'estat, malgrat la seva inestabilitat i poca cohesió entre les tribus. David era un pastor i soldat, autor de música i poesia, home d'estat i rei, tot un personatge dels més citats, va destacar por la seva confiança en Jahvè, malgrat els seus greus pecats.

Va col·laborar amb el rei Saül en el camp de batalla i a la cort reial, però va caure en desgràcia i fugir per evitar la mort a les mans dels sicaris del monarca. Exiliat i en el desert visqué fins a la mort de Saül. Primer va governar sobre el territori de Judà durant set anys fins que els ancians d'Israel l'anaren a buscar per a que es fes càrrec de tot el reialme.

Amb el rei David, l'exèrcit israelita va començar a tenir victòries militars i el seu govern va iniciar una etapa de protagonisme i lideratge per tot palestina i rodalies. El seu fill Salomó va continuar l'expansió i modernització de l'estat d'Israel, amb la millora de la economia i la influència sobre el conjunt de les nacions i els estats del pròxim orient.

La devoció religiosa de Salomó era tan coneguda com la seva saviesa i afecció a la despesa pública, i per això darrer, a la seva mort, les tribus del nord, principals víctimes del centralisme de Jerusalem i de la pressió fiscal, rebutjaren la monarquia de la casa de David i iniciaren un procés de separació que culminà amb una ruptura i enfrontament entre les tribus i la constitució de dos estats malavinguts i enemics.

En el llibre 1 de Cròniques, 11: 1-9, tenim el relat de la coronació de David i la seva conquesta de Jerusalem. Els representants de tot Israel es van reunir amb David a Hebron. Li van dir que eren parents seus, os dels seus ossos i carn de la seva carn. Els ancians hi van afegir que el Senyor, el seu Déu, li havia dit que pasturaria Israel, el seu poble; i que seria el seu sobirà. El van ungir rei d'Israel, tal com havia dit el Senyor per boca de Samuel. David i tot el poble d'Israel van dirigir-se a Jerusalem. David es va apoderar de la fortalesa de Sió i va entrar a la ciutat.

5.- La prudència cristiana i el judaisme

Malgrat que van ser les autoritats romanes les qui van condemnar a mort a Jesús de Natzaret, ni els deixebles de Jesús, ni les comunitats cristianes dels primers segles, mai van conspirar ni s'hi van enfrontar amb els poders polítics, per pura supervivència davant de la violència de l'imperi romà.

Sempre van respectar les lleis dels governs, amb una sola excepció: adorar al Cèsar i participar en actes públics de reconeixement de divinitats paganes. Els cristians rebutjaven intervenir en cerimonials oficials contraris a la llei de Déu. Justificaven la seva neutralitat política amb la frase de que el Regne de Déu no és d'aquest món.

Tornant al judaisme i durant els segles d'existència d'un estat d'Israel anterior a Jesucrist, l'autoritat sobirana, el governant suprem, era Jahvè. Els reis d'Israel o de Judà eren els representants de Déu a la Terra. El legislador també era Jahvè, creador de les lleis físiques i la matèria, així com de la vida vegetal i animal, i de la vida humana. Déu també va proporcionar lleis morals i normes de convivència a través de Moisès.

Els llibres del Gènesi, Èxode i Levític contenen les lleis donades a Adam, a Noè, a Abraham i Jacob, i a Moisès, aquestes lleis configuren governs teocràtics i articulen una vida quotidiana molt intervinguda a nivell personal, familiar i comunitari. La vinguda i el pensament de Jesús de Natzaret va suposar un alliberament en front de la rigidesa intervencionista del judaisme de l'Antic Testament.

En els llibres de Samuel, Reis i Cròniques podeu llegir els fets relacionats amb Saül, David, Salomó i altres monarques dels regnes de Judà i Israel, així com la història del poble de Déu durant part del primer mil·leni abans de Crist.

© Raül Blesa Arcarons