Pàgina 14 Espiritualitat (1)

© Raül Blesa Arcarons

Pàgina 14 Espiritualitat (1)

(El llarg camí de la santificació fent allò que agrada a Déu)

1.- Estimar a Déu, estimar a Jesús

2.- Què vol Déu de nosaltres?

1.- Estimar a Déu, estimar a Jesús

¿Com podem estimar a algú que ni veiem ni podem tocar? Hauríem de tenir excel·lents referències d'ell i que la seva personalitat despertés la nostra il·lusió i esperança. Així i tot tindríem dificultats a l'hora de mobilitzar els nostres sentiments envers algú invisible. Cap humà ha vist mai a Déu i tots els testimonis en vida de Jesús van morir fa segles.

Malgrat tot això, hi ha persones que estimen a Déu i a Jesús, com és possible? Doncs, perquè Déu ens va crear a la seva imatge i semblança, i en el nostre cor portem les llavors de les seves bondats i bons sentiments envers la humanitat (1Co 3:16-17). La societat no ens ha fet persones amb tendència a estimar, ha estat Déu el que ens ha creat amb la capacitat d'allotjar i expressar amor.

A més a més, el Creador ens ha deixat per herència la seva Paraula manifestada en la Bíblia i l'exemple del seu fill Jesús, la qual cosa ens permet i garanteix una vida en comunió amb el Pare i Fill celestials.

Gràcies a Déu la vida és llarga i podem anar llegint els llibres de la Bíblia sense presses per interpretar correctament els seus continguts i ensenyaments, i així captar en tota la seva plenitud la Bona Nova i iniciar el llarg camí de la nostra transformació en éssers dignes per a gaudir del Regne de Déu, tot d'acord a la seva voluntat.

Déu, Nostre Senyor, via Jesucrist i amb l'ajuda de l'Esperit Sant, ens proposa l'alternativa del seu Regne: un nou espai que no pot comprar-se amb diners; però, això sí, exigeix fe, seguir els bons exemples de Jesús de Natzaret i força dedicació.

Aquest Regne ens ofereix justícia, pau, llibertat, benestar i felicitat, és a dir, els seus cinc objectius del magistral disseny que Déu ha articulat en benefici dels humans i a gaudir tant a la Terra com en el Cel. Una empresa en construcció i amb la col·laboració i la participació de totes i tots, a l'espera del retorn de Jesucrist el dia que hagi finalitzat la missió dels humans, sota la voluntat i direcció del Creador.

D'altra banda, en el més profund del nostre cor, el nostre desig més íntim insisteix en conèixer a Déu i a Jesús per a poder desenvolupar la nostra espiritualitat, d'aquesta manera tractem d'omplir de contingut sa el nostre ésser intern.

L'evangelista Marc (8:34-36) recull les paraules de Jesús que diuen que hem d'agafar la nostra creu i seguir-lo si volem salvar la nostra vida. Interpreto que hem d'assumir les nostres responsabilitats i gestionar-les d'acord a les virtuts de Jesús: humilitat, compassió, justícia, amor, diligència ... Òbviament, aquestes virtuts impliquen sacrificar plaers, renunciar a opcions de moral desviada, i obeir les lleis de Déu.

Jesús de Natzaret manifestava constantment submissió envers el Pare. De fet, si coneixes el Fill, coneixes el Pare (Jn 14:6-9). Jesús procurava complaure al Pare i mantenia una comunió permanent amb Ell, en els evangelis observem que sovint pregava i es comunicava amb Déu.

Nosaltres hem d'aprendre de l'espiritualitat de Jesús i procurar fer el mateix (1Jn 2:6). Hi ha una benaurança que diu que els nets de cor veuran a Déu (Mt 5:8). Per tenir el cor net cal seguir l'exemple de Jesús i practicar les seves virtuts, però cal creure i confiar en Ell i en les seves promeses. L'evangelització de Jesús anunciava el perdó, la salvació i la vida eterna, doncs bé, cal tenir fe en aquestes promeses, acceptar-les i creure que són certes.

Jesús de Natzaret va patir una mort cruel precisament per a rescatar-nos del mal i restaurar la nostra existència en el bé. La creu va matar el nostre pecat original comès per Adam i Eva. Després Jesús va ressuscitar i pujar al cel, obrint així les portes del Regne per a tots els creients.

Amb el seu sacrifici, Jesús va recuperar la nostra amistat, comunicació i personal relació íntima amb Déu; una reconciliació que és la principal característica de l'inici d'una espiritualitat sana i eficient via de santificació envers el Regne, donat que garanteix la comunió amb el Creador.

Què entenem per comunió amb Déu i Jesucrist? Doncs, compartir idees i projectes, demanar ajuda davant de reptes o desgràcies, comunicar penes i alegries, secrets i confidències, formular agraïments, pregar. Tot en format variat: informació amistosa, descripció informal, interès personal, oració devocional.

Tot en la intimitat, és una relació personal. No necessites anar a un temple o església. El teu cor és el temple que allotja a Déu i a Jesús. De fet, i des d'una perspectiva formal i acadèmica, el nostre diàleg amb Déu o Jesús és un monòleg. Ells mai contesten directament i cal esperar que més endavant l'Esperit Sant ens inspiri una possible resposta.

L'Esperit Sant és un gran proveïdor de recursos, com els dons, també ens adjudica vocacions o ens proporciona la fe i l'esperança, a més de consolar-nos quan hi ha desgràcies o inspira a altres humans per a que ens donin un cop de mà, també ens assessora i guia davant de problemes i dificultats:

"Demaneu i us ho donaran; busqueu i ho trobareu; truqueu i us obriran la porta" (Lluc 11: 9-10)

Llegint el Nou Testament podem observar el compromís de Jesús amb la justícia desitjada per Déu: solidaritat amb les vídues i orfes, atencions als malalts i a altres col·lectius víctimes de l'abús de poder de les autoritats civils i eclesiàstics; amb la denúncia de la hipocresia social i de la corrupció. Jesús feia tot el que era agradable a Déu. Nosaltres també hem de procurar imitar-lo i agradar a Déu: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida" (Jn 14:6).

Podem ser "la sal de la terra" (Mt 5:13) i "la llum del món" (Mt 5:14). En altres paraules, som la llum del món si les nostres bones obres són inspirades per l'Esperit Sant, s'ofereixen per la glòria de Déu i són el testimoni del nostre cristianisme al servei del proïsme. I som la sal de la terra si participem en la tasca de l'evangelització. Tot en el marc de la nostra col·laboració en l'obra de la Creació.

Per finalitzar, l'amor de Déu és el gran motivador, és l'energia que impulsa les nostres activitats i accions. El nostre amor és una derivació, una projecció del seu amor per nosaltres, un amor inclòs, adjunt, en el si de la nostra naturalesa humana.

Els nostres pensaments i comportaments són una resposta a aquest sentiment, una conseqüència de l'impuls provocat per l'estimació que hem heretat del Creador. La nostra espiritualitat ho reconeix i identifica com quelcom de Déu en el nostre cor. Allò de sobrenatural en el nostre ésser intern. Déu i Jesucrist estan en nosaltres, però sempre que tinguem fe i procurem ser nets de cor. (Llegiu la primera carta de Joan, capítol 4)

De fet, ha estat l'Esperit Sant el que ha fet possible la nostra fortalesa interior, doncs en el seu moment va obrir el nostre cor a la fe. La fe és la clau d'accés al món que il·lumina el nostre pensament i dinamitza el nostre comportament en el marc de la gràcia de Déu. Sense fe no pot haver-hi un veritable amor ni una sincera estimació per a Déu, per a Jesús i per al proïsme.

2.- Què vol Déu de nosaltres?

La Bíblia és el llibre més llegit, més editat i més citat al llarg de la història de l'ésser humà, el seu contingut és la Paraula de Déu, i recull la intel·ligència del Creador adreçada tant a creients com a no creients. Conèixer el què vol Ell de nosaltres és una necessitat que tenim els/les pobres en l'esperit, és a dir, aquells i aquelles que desitgem apropar-nos al Creador i desenvolupar la nostra espiritualitat, una espiritualitat que té fe i creu en el perdó, la salvació i el Regne de Déu.

Tots els llibres de la Bíblia faciliten informació sobre aspectes de la voluntat de Déu dirigits a nosaltres, una voluntat que implica adquirir un compromís d'obediència i deures amb relació al nostre pensament i comportament, així com una vida amb un destí personal dissenyat pel propi Creador. Déu ens diu que siguem sants o santes (Lv 19:1-2) i per aconseguir-ho cal aprendre i aplicar les lliçons de Jesús que podem resumir en els següents aspectes:

- El coneixement de Déu

Déu té la voluntat d'ésser conegut pel seu poble, vol que els/les creients coneguin la seva obra creadora i la seva generositat envers els humans. El Creador desitja ésser el nostre Déu i que confiem en Ell, ens exigeix fidelitat i a canvi ens proporcionarà abundància i benestar (llegiu el llibre del Gènesi de la Bíblia).

Mitjançant la seva gràcia ens proveeix de fe, esperança, goig, amor, pau, bondat i altres fruits de l'Esperit Sant (Gàlates 5:22-23).

D'altra banda, també ens dóna a conèixer el camí de la salvació amb el sacrifici del seu fill Jesús i la seva missió evangelitzadora (per a més informació, consulteu els Evangelis del Nou Testament).

La missió de les esglésies cristianes ha estat i continua sent la de divulgar el missatge de l'evangeli de Jesús de Natzaret i la Paraula de Déu, la qual cosa implica mostrar-nos la voluntat i la feina feta pel Creador i el seu Fill, així com el treball de l'Esperit Sant (Llegiu el llibre Fets dels Apòstols).

- La humilitat

Déu vol que siguem humils i ens ha revelat el camí de la humilitat com a via eficient per a construir comunitats i societats pacífiques i benestants. La supèrbia o l'arrogància, l'ostentació de superioritat ens condueix a conflictes i enfrontaments socials. L'egocentrisme té un cost social massa alt i altera la convivència.

Cal agrair l'esforç de tots i totes, i respectar la seva dignitat. La humilitat és una virtut que ens allunya de l'excessiva estima d'un mateix, cal que l'autoestima vagi sempre acompanyada de la modèstia davant dels altres i de la submissió davant de Déu.

La persona humil és conscient de les seves febleses i limitacions, sap que és fàcil equivocar-se i caure a les temptacions, per això està sempre predisposada a demanar perdó i a perdonar. La humilitat ens ajuda a ser humans i més dignes del Regne de Déu.

"Benaurats els humils, perquè posseiran la Terra" (Mt 5:5)

La humilitat també implica generositat envers el proïsme, doncs l'humil ofereix amabilitat i reconeixement, sempre mostra un comportament amable en les seves relacions socials i valora tot allò que és positiu en el treball dels altres, sense menysprear la feina feta per totes i tots.

(Llegiu els comentaris sobre la "paràbola de l'home humil i l'home superbiós" en la pàgina 12 d'aquest mateix blog)

- La diligència

Ésser diligent és un deure que ens imposa Déu, la peresa no ens aporta res de bo. L'obra de la Creació necessita col·laboradors humans (dones i homes) amb força diligència. Déu ha creat els recursos naturals i els recursos humans, aquests darrers han de gestionar-ho tot i, mitjançant el nostre treball i emprenedoria econòmica, aconseguir l'abundància i el benestar promès per Déu.

Hem de ser actius i eficients per a cobrir les necessitats de la nostra existència com éssers humans, tot respectant l'entorn i evitant el malbaratament dels recursos. També hem de col·laborar per aconseguir altres objectius de Déu, com la justícia, la pau o la llibertat. Si traïm la voluntat de Déu i actuem amb negligència, no hi ha futur per a la humanitat.

Els dons rebuts per la gràcia de Déu s'apliquen, en part, en el treball laboral i productiu de béns i serveis, en el marc de l'activitat econòmica. La nostra laboriositat, els nostres coneixements i la nostra imaginació innovadora, juntament amb la nostra emprenedoria social, s'utilitzen per a proporcionar tot allò que és útil i necessari per a la supervivència humana, més un plus de benestar quan és possible. Tot això d'acord a la voluntat de Déu.

(Llegiu els comentaris de la "paràbola dels talents" en aquest mateix blog, pàgina 8)

- La compassió

Déu té compassió de nosaltres i vol que la practiquem envers els humans afectats per les adversitats, afliccions, calamitats col·lectives o desgràcies personals que alterin el benestar o la felicitat. Tota víctima necessita compassió, inclús aquella que és la culpable de la seva desgraciada situació. Nosaltres no podem jutjar la culpabilitat de la víctima.

D'altra banda, no podem exigir mèrits per a oferir compassió, tampoc característiques de la personalitat o qualsevol altre requisit. Ningú és perfecte i caiem fàcilment a la temptació. Déu és compassiu amb tothom, doncs, nosaltres també ho hem de ser.

Hem de tenir sensibilitat social davant dels patiments, dificultats i desgràcies del proïsme, i manifestar el nostre sentiment pel seu dolor o necessitat, a més de facilitar el nostre suport si estem en condicions de donar un cop de mà.

El protagonista de la "paràbola del samarità" practica la compassió amb un enemic del seu poble, demostra la seva disponibilitat o predisposició a ajudar sense mirar ni considerar qui és el beneficiari de la seva bona obra de caritat.

Aquest és un exemple de moral generosa sense limitacions ni prejudicis. Ho fa perquè creu que és la seva obligació tenir cura d'una persona amb serioses dificultats i en perill de morir.

"Benaurats els compassius, perquè Déu els compadirà" (Mt 5:7)

(Llegiu els comentaris sobre la "paràbola del samarità" en aquest mateix blog, pàgina 11)

- L'amor

Déu és amor (1Joan 4), Ell ens estima i hem de compartir i manifestar el mateix sentiment envers el Creador, Jesucrist i el proïsme. L'estimació o l'amor és un senyal d'identitat del cristià, del creient (Jn 13:34-35).

També els no creients acostumen a mostrar el mateix sentiment envers el proïsme. No es pot viure sense estimar, i és pràcticament impossible viure sense rebre amor. Per això diem allò de "tothom té dret a estimar i a ser estimat".

D'altra banda, l'amor activa la nostra pietat envers els altres, així com la nostra col·laboració en projectes tan importants com construir la família, la comunitat o la nació. L'amor és el gran motivador d'accions i projectes de tota mena. L'amor ens impulsa a articular societats pacífiques i solidàries.

Quan l'amor impera, els justos i els nets de cor exerceixen obertament el seu lideratge social i la societat presenta una sana realitat, allunyada del conflicte social i la violència de les autoritats. L'amor facilita la comunicació, l'amistat, la consideració, la fraternitat, el respecte, la disponibilitat, la simpatia, i la col·laboració i participació social.

El cristianisme considera que estimar i perdonar és un deure, inclús els nostres enemics s'han de beneficiar del nostre amor i del nostre perdó (Mt 5:43-48).

(Llegiu els comentaris sobre la "paràbola del fill pròdig" en aquest mateix blog, pàgina 11)

- La bondat

El gran desig de Déu és que els humans destaquin per fer el bé i rebutgin el mal. Què significa fer el bé? Doncs, que el nostre comportament impliqui un benefici pels afectats de les nostres decisions i accions, és a dir, cal ésser socialment útil i proporcionar satisfaccions a tot l'entorn humà que ens envolti.

Ser bondadós suposa ser just, comprensiu, respectuós, cordial, tolerant, afable, generós i manifestar temprança en les situacions difícils i conflictives. La bondat té moltes característiques, però principalment exigeix justícia i honradesa.

L'enorme complexitat de la societat moderna, amb interessos sovint entrecreuats i oposats, no facilita l'exercici de la bondat, més quan els recursos són limitats i, per tant, cal fer equilibris per a beneficiar a tots i a totes.

Fer el bé exigeix escoltar a les persones beneficiades i perjudicades per les nostres decisions. En el cas d'un evident i possible enfrontament entre les parts, cal cercar un acord i consensuar una solució al problema abans de que esclati el conflicte, tant en el món laboral com en l'aplicació de polítiques socials o en les relacions entre nacions.

(Sobre la bondat en el món laboral podeu llegir la pàgina 17, apartat 2, d'aquest blog)

- La justícia

La demanda de justícia sovinteja en els llibres de la Bíblia. Justícia! és un clam recurrent. El poble de Déu era objecte d'un tractament injust per part de les autoritats i classes benestants, inclús fins arribar a la impietat i la crueltat en molts casos.

Déu exigeix justícia social i solidaritat en favor de vídues, orfes, pobres, jornalers, malalts, discapacitats i altres col·lectius que com els estrangers o els esclaus eren marginats per la societat.

La voluntat de Déu requereix finalitzar les males pràctiques contraries a la seva Llei, i una perversa activitat ja sigui mitjançant la hipocresia, l'abús de poder o el delicte; més cal afegir la impunitat que els hi permet el fet de ser membres de les elits que gestionen la política, l'administració pública i l'economia de la nació.

Pel cristianisme, la justícia és una virtut que hauria d'implicar honestedat i, en general, un comportament farcit d'integritat o rectitud. A més a més, allò que és just hauria de mostrar-se en harmonia amb els manaments de Déu i el pensament de Jesucrist.

En altres paraules, pels cristians Déu és la norma i la seva voluntat defineix el comportament just. Per tant, un cristià és just si compleix les seves obligacions, practica la fe obedient, és honrat i no en fa ús de la mala conducta.

"Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè vindrà el dia que seran saciats" (Mt 5:6)

(Llegiu en aquest mateix blog la pàgina 4 sobre la institució de la justícia durant el judaisme de l'Antic i Nou Testament )

- L'honradesa

Déu desitja rectitud i ètica en l'àmbit de l'activitat econòmica i les relacions laborals. En els Deu Manaments s'inclou el de no mataràs, no robaràs, no cobdiciaràs els béns del proïsme, no diràs falsos testimonis ni mentiràs.

Aquests manaments de Déu impliquen un rebuig total a l'enveja, l'avarícia, la cobdícia, l'ambició, l'arbitrarietat, la mentida, les males pràctiques professionals i la corrupció. En general podem dir que tots els delictes i abusos econòmics estan prohibits per Déu.

Deu vol que siguem honrats i practiquem l'ètica en el treball i en la gestió d'empreses. Els treballadors, els clients i usuaris, els proveïdors i altres agents econòmics mereixen un tracte just, sense desviar-nos dels nostres deures i respectant els interessos de tothom.

Les lleis humanes fracassen i no poden evitar ni la injustícia ni la corrupció, i al mateix temps tampoc poden corregir el mal comportament de polítics, funcionaris i homes de negocis. Per aquesta raó, la humanitat intenta controlar els poders econòmics i polítics amb l'objectiu d'evitar els delictes econòmics i l'abús de poder.

La justícia i el dret són temes recurrents a la Bíblia, precisament perquè sovinteja la violació de la llei. L'ésser humà té tendència a fer el bé, la bondat forma part de la seva naturalesa, però també la maldat hi és present.

La Bíblia és un exemple clar de la facilitat en que l'ésser humà cau en els pecats de la cobdícia o l'avarícia, de la supèrbia i l'enveja, malgrat l'intens discurs bíblic de la humilitat, la compassió, la generositat, la temprança i la caritat.

(Sobre la voluntat de Déu en el món de l'activitat econòmica, llegiu les pàgines 16, 17 i 18 d'aquest mateix blog)

© Raül Blesa Arcarons