Pàgina 5 L'església

© Raül Blesa Arcarons 

L'església 

El "Levític" és el llibre de l'Antic Testament que tracta de la temàtica religiosa i la normativa aplicada al sacerdoci del poble d'Israel. La norma inclou els aspectes relacionats amb els sacrificis que cal fer per agrair i donar les gràcies i glorificar a Déu pels beneficis rebuts, així com l'ordenació de sacerdots, rituals religiosos i d'altres aplicats a la vida quotidiana com el matrimoni, les festes, pecats, justícia, etcètera. 

La lectura del Levític ens permet fer una bona aproximació a la manera de viure del poble jueu durant els seus primers segles d'història, més si acompanyem aquesta lectura amb la d'altres llibres de l'Antic Testament. 

El llibre dels "Fets dels Apòstols" del Nou Testament recull informació sobre les primeres dècades de la fundació de l'església cristiana; és a dir, els primers passos de la seva història, o els seus inicis, el creixement de l'església, els problemes i les dificultats. 

La feina feta pels apòstols de Jesucrist va consistir en "evangelitzar", és a dir, en anunciar la Bona Nova als pobles sotmesos per l'imperi romà, comunicar el perdó dels pecats, la salvació de l'ànima i la vida eterna; així com presentar la vida de Jesús de Natzaret com un exemple de bondats i santedat a seguir. 

Evangelitzar va ser, i continua sent, la missió dels cristians, i l'església cristiana és la comunitat de creients a la recerca de Déu, mitjançant el contacte i comunió amb Nostre Senyor Jesucrist, contacte formalitzat de manera individual i col·lectiva. 

Els deixebles de Jesús van rebre els dons de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta, després de la mort i resurrecció de Jesucrist. El pensament cristià es manifesta a través de la Paraula de Déu en els Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan; així com en altres llibres del Nou Testament. 

A "Fets dels Apòstols" (Fets 1:8) tenim una excel·lent referència de la missió que Jesús ressuscitat encarregà als seus deixebles. Jesús els hi comunica que han de divulgar la Bona Nova i els hi diu que quan l'Esperit Sant vingui damunt d'ells, rebran una força que els farà testimonis de Jesús a arreu. 

A Fets 2:1-4 se'ns parla de l'avinguda de l'Esperit Sant i comença a divulgar-se la Paraula de Déu. Durant la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots els apòstols quan de sobte una ventada impetuosa i sorollosa omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Se'ls van aparèixer unes llengües de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant. 

Els apòstols iniciaren l'evangelització, Pere i altres deixebles deien a tots que escoltaven la prèdica que calia convertir-se, fer-se batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebre el do de l'Esperit Sant. Els hi deien que la promesa del perdó i la salvació era per tots ells i els seus fills, i també per a tots els qui són lluny (Fets 2: 38-39). 

Però la missió encarregada pel Fill de Déu no era gens fàcil, aviat van aparèixer els problemes, les dificultats, les persecucions, la presó i el martiri, malgrat que els deixebles gaudien de l'ajuda de l'Esperit Sant. 

En Jesús de Natzaret els havia advertit que estiguessin alerta, que els portarien als tribunals i serien assotats a les sinagogues, i que compareixerien per ser jutjats davant els governadors i els reis. A més, Jesús va afegir que no tenien que preocupar-se del què haurien de dir, doncs, l'Esperit Sant parlaria per ells. (Veieu l'evangeli de Marc, cap. 9, versets 9-11 sobre les persecucions derivades de la predicació de la Bona Nova.) 

Amb l'evangelització "El poble de Déu" inclou també a tots els creients, sigui quin sigui el seu origen ètnic, per tant, tant els jueus com els gentils formen part de la comunitat de Crist, gràcies a la crida dels pagans realitzada per l'apòstol Pau i altres evangelitzadors. 

L'església neix de la creu, del sacrifici acceptat per Jesús de Natzaret, que implica el perdó dels pecats de la humanitat i el retrobament de Déu amb els éssers humans. Una nova aliança, pacte o acord entre Déu i el seu poble gràcies a la intervenció de Jesucrist. La fe i la fidelitat dels creients condueix al perdó, a la salvació i a la vida eterna. 

Els cristians han de seguir l'exemple de Jesús de Natzaret i comportar-se d'acord a les virtuts de les Benaurances i els fruïts de l'Esperit Sant. El missatge de Jesús de Natzaret era clar, calia ser humil, just, compassiu, pacífic, net de cor, i ser conscient de la nostra pobresa d'esperit i buscar a Déu amb l'objectiu per conèixer-lo i confiar en ell, d'aquesta manera omplim i desenvolupem la nostra espiritualitat (Veieu l'evangeli de Mateu 5: 1-12 sobre les benaurances). 

Si Jesús representa l'exemple de la ferma i decidida voluntat de la bondat i la salvació, l'Esperit Sant ens mostra la generositat a l'hora de repartir els dons per a poder seguir i practicar la vida de Jesús i així aconseguir entrar en el Regne de Déu. 

L'apòstol Pau en la seva carta als Gàlates ens informa sobre el llistat dels fruïts de l'Esperit i ens diu que aquests són: l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benvolença, la bondat, la fidelitat, la dolcesa i el domini d'un mateix (Gàlates 5, 22-23). 

La paciència també implica tolerància i generositat; la benvolença és sinònim d'afabilitat i benignitat (fer el bé); la fidelitat indica fe; la dolcesa cal situar-la en el marc de la senzillesa i el pacifisme; i el domini d'un mateix implica continència i templança. 

Tot un paquet de dons que de ben segur cadascú en posseïm alguns per la gràcia de Déu, i entre uns i altres podem completar el calaix de dons de l'Esperit Sant i així la comunitat cristiana pot fer-ho tot entre tots. 

Però allò més important era que Jesús predicava l'amor al proïsme, entès com l'estimació i lliurament desinteressat envers els altres, manifestant tendresa i compassió per a tothom, així com respecte i capacitat de perdonar. 

És a dir, cal entendre l'amor o l'estimació no com una emoció sinó com una actitud que articula virtuts que condicionen el nostre pensament i impliquen un comportament afectuós i bondadós. Els llibres de la Bíblia en són plens d'aquesta necessitat d'estimar com element clau per a construir les societats humanes i oferir esperança en un futur millor. 

Gràcies a aquest missatge i a l'excel·lent tasca de la l'evangelització realitzada pels apòstols i deixebles, els cristians formaven comunitats de bens compartits, d'ajuda mútua i amb força sensibilitat social; oferien una convivència que era l'admiració de molts pagans. 

Per tota la Mediterrània sorgiren comunitats de creients i entre tots ells formaven l'Església de Crist. El problema és que des de ben aviat entraren en conflicte amb les autoritats romanes, precisament perquè la manera de viure dels cristians era un mal exemple per una societat que, com la romana, vivia de la violència i el botí de guerra. 

Per finalitzar, l'apòstol Pau ens parla de la seva experiència com evangelista i col·laborador de Déu a la 2ª carta adreçada als cristians de Corintis, cap. 6, versets del 1 al 10. És una excel·lent síntesi amb consells, les satisfaccions i les dificultats al llarg de tot el treball fet pels apòstols com a col·laboradors de Déu. 

Pau recorda als corintis que cal no deixar perdre la gràcia de Déu, doncs, qualsevol hora i qualsevol dia és el de la salvació. Insisteix que els cristians no han d'escandalitzar a ningú i procurar que no es malparli del servei que Déu els hi ha confiat. Ben al contrari, els cristians s'han de manifestar com a servidors de Déu, mantenint-se constants enmig de les tribulacions, les contrarietats, les angoixes, les bastonades, les presons, els avalots, les fatigues, les nits en blanc i la falta de menjar. 

Segueix dient que els cristians han de ser també constants en l'honestedat, el coneixement, la paciència, la bondat, ...; constants també quan fan ús de les armes de la justícia per atacar o per defensar-se, quan són honorats i quan són menyspreats, quan malparlen d'ells i quan en parlen bé. 

Per finalitzar, i amb ironia, l'apòstol Pau diu que els tenen per impostors, malgrat que els cristians diuen la veritat; són ignorats, però de fet són coneguts; els tenen per moribunds, però encara viuen; els apallissen, pateixen afliccions, però sempre estan contents; els tenen per miserables, però n'enriqueixen a molts; sense tenir res, els cristians són amos de tot. 

© Raül Blesa Arcarons