Pàgina 21: el càstig i el perdó

© Raül Blesa Arcarons

Sobre “càstig” podem llegir el que segueix en el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

“Pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina. Donar un càstig a un col·legial. Càstig lleuger, sever, cruel, injust. Sofrir, merèixer, témer, un càstig. Ha rebut el càstig de la seva falta. En càstig, faràs això. Per càstig, no sortiràs de casa”

I sobre “perdó”

“ Acció de perdonar. El perdó d’una ofensa. El perdó dels nostres pecats. Demanar perdó.

La Viquipèdia ens diu que el perdó és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres; és el contrari del ressentiment. El perdó pot venir motivat o no per les disculpes de l'altre.

El perdó ocupa un lloc central en la majoria de religions, ja que és vist com un do diví que s'atorga al proïsme a imatge del perdó de Déu davant els propis actes o pecats.

I, continuant a la Viquipèdia, “càstig” és, normalment, la imposició d'un resultat indesitjable o desagradable a un grup o individu, resolt per una autoritat, en contextos que van des de la disciplina infantil fins al dret penal,  com a resposta i dissuasió a una acció o comportament particular que es consideri indesitjable o inacceptable.

El raonament del càstig pot ser condicionar un nen per a evitar l'autocomunicació, imposar la conformitat social (en particular, en contextos d'educació obligatòria o disciplina militar), defensar normes, protegir-se dels danys futurs (en particular, els de delictes violents) i mantenir la llei i el respecte a l'estat de dret en virtut del qual es regeix el grup social.

 

D’altra banda, li hem preguntat al xatbot  GEMINI quina doctrina apliquen les religions monoteistes sobre el càstig i el perdó.

Pregunta a GEMINI 

“Tingueu l'amabilitat d'elaborar un text amb les doctrines de les religions monoteistes (cristianisme, islam i judaisme) sobre les temàtiques del càstig i el perdó, si us plau citeu algunes fonts d'informació, moltes gràcies”

Resposta de GEMINI

Les religions monoteistes —cristianisme, islam i judaisme— comparteixen la creença en un Déu únic i transcendent, i això influeix profundament en les seves doctrines sobre el càstig i el perdó. Tot i les seves diferències, totes tres religions emfatitzen la justícia divina i la importància de la misericòrdia i el penediment.

### Cristianisme: Perdó Incondicional i Gràcia Divina

En el cristianisme, la doctrina del perdó es troba al cor de la fe, fonamentada en la figura de Jesucrist. El perdó de Déu és vist com incondicional i és el punt de partida per a la reconciliació humana. La crucifixió de Jesús es considera el sacrifici definitiu per expiar els pecats de la humanitat, fent possible el perdó diví per a aquells que es penedeixen i creuen en Ell.

El càstig, en el cristianisme, s'entén com una conseqüència del pecat, però la gràcia de Déu sempre ofereix una via per a la redempció. Els Evangelis estan plens d'ensenyaments de Jesús sobre el perdó, com la paràbola del fill pròdig (Lluc 15:11-32), que il·lustra la disposició de Déu a perdonar aquells que tornen a Ell, o la seva pròpia pregària des de la creu: "Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan" (Lluc 23:34). El Salm 103:8-10 també subratlla la naturalesa compassiva i clement de Déu: "El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor... no sempre acusa ni guarda rancúnia sense fi."

La idea és que, havent estat perdonats per Déu, els cristians estan cridats a perdonar els altres, superant la rancúnia i el ressentiment. Com s'afirma a Mateu 18:21-35 (la paràbola del servent sense pietat), el perdó rebut de Déu ha d'inspirar el perdó cap al proïsme.

**Fonts:**

* Evangelis (especialment Lluc 23:34, Mateu 18:23-33).

* Salms (Salm 103).

* La teologia del perdó en les obres dels Pares de l'Església i els teòlegs cristians.

### Islam: Justícia i Misericòrdia d'Al·là

L'islam també posa un gran èmfasi en el càstig i el perdó, amb Al·là sent considerat "el Compassiu, el Misericordiós" (Al-Rahman, Al-Rahim). El perdó diví es manifesta a través de la voluntat d'Al·là de perdonar els pecats dels seus servents si es penedeixen sincerament. El penediment (tawba) és un concepte fonamental i es considera una via per obtenir el perdó diví.

El càstig en l'islam es veu com una manifestació de la justícia d'Al·là, tant en aquesta vida com en l'altra. Les conseqüències dels pecats es poden experimentar en el món terrenal, i hi ha conceptes com el *Jahannam* (Infern) per als qui neguen Al·là o cometen pecats greus sense penediment. No obstant això, la misericòrdia d'Al·là és vasta i pot prevaldre sobre el seu càstig. L'Alcorà menciona repetidament la capacitat d'Al·là per perdonar els pecats, fins i tot aquells que es consideren greus, si hi ha un penediment genuí.

Els musulmans estan animats a perdonar els altres, imitant la misericòrdia d'Al·là. Perdonar un altre és considerat un acte meritori que pot ser recompensat per Déu. La *Umma* (comunitat musulmana) es basa en principis de justícia i equitat, i el perdó en les relacions interpersonals és un ideal elevat.

**Fonts:**

* L'Alcorà (molts versicles es refereixen a la misericòrdia i el perdó d'Al·là, per exemple, Al-Baqarah 2:286).

* Els Hadith (dites i accions del Profeta Mahoma).

### Judaisme: Teshuvà, Pacte i Retribució Ètica

En el judaisme, el càstig i el perdó estan estretament lligats a la Torà (la Llei divina) i al concepte de *Teshuvà* (retorn o penediment). Déu és just i recompensarà els que obeeixen els seus manaments i castigarà els que els violin. Aquesta retribució ètica és una part fonamental del pacte entre Déu i el poble d'Israel.

El càstig es pot manifestar com a conseqüència natural de les accions, o com a intervenció divina per corregir i reconduir. No obstant això, la misericòrdia de Déu és un tema recurrent. La *Teshuvà* és la via a través de la qual els individus poden tornar a Déu i obtenir el seu perdó. Aquest procés implica reconèixer el pecat, lamentar-lo, abandonar-lo, i reparar els danys causats si és possible.

El Yom Kippur (Dia de l'Expiació) és la festivitat més sagrada del calendais jueu, dedicada a la *Teshuvà*, el dejuni i la pregària per obtenir el perdó pels pecats comesos contra Déu. També hi ha èmfasi en la necessitat de demanar perdó a les persones a qui s'ha ofès abans de poder obtenir el perdó diví. La tradició jueva promou la reconciliació i la restauració de les relacions socials.

**Fonts:**

* La Torà (els Cinc Llibres de Moisès, per exemple, Deuteronomi 6:4).

* El Talmud i la literatura rabínica, que desenvolupen el concepte de *Teshuvà*.

* Textos litúrgics jueus, especialment els de Yom Kippur.

En resum, les tres religions monoteistes, tot i les seves particularitats, comparteixen la creença en un Déu just i misericordiós que castiga el mal, però que també ofereix el perdó a aquells que es penedeixen sincerament. El perdó diví serveix com a model i inspiració per al perdó entre els éssers humans, subratllant la importància de la compassió, la rectificació i la reconciliació.

Fins aquí la resposta de GEMINI.

Continuem amb textos de la Viquipèdia: 

1.- EL CÀSTIG implica una imposició:

“La imposició desagradable pot incloure una multa, pena o confinament, o ser l'eliminació o negació d'alguna cosa agradable o desitjable. L'individu pot ser una persona, o fins i tot un animal. L'autoritat pot ser un grup o una sola persona, i el càstig es pot dur a terme formalment segons un sistema de llei o de manera informal en altres tipus d'entorns socials, com ara dins d'una família. 

Les justificacions del càstig inclouen la retribució, la dissuasió, la rehabilitació i la inhabilitació. La darrera podria incloure mesures com l'aïllament, per a evitar que el delinqüent tingués contacte amb possibles víctimes o l'eliminació d'una mà per dificultar el robatori.

El càstig també es pot aplicar per motius morals, especialment religiosos, com en la penitència (que és voluntària) o imposada en una teocràcia amb una policia religiosa (com en un estricte estat islàmic com l'Iran o sota els talibans).

L'infern com a càstig

La creença que Déu, la màxima autoritat, envia el càstig final d'una persona a una existència a l'infern, un lloc que es creu que existeix a la vida posterior, correspon típicament als pecats comesos durant la seva vida. De vegades, aquestes distincions són específiques, amb ànimes condemnades que pateixen per cada pecat comès (vegeu, per exemple, el Mite d'Er Plató o la La Divina Comèdia de Dante), però de vegades són generals, amb pecadors condemnats relegats a una o més cambres de l'Infern o a un nivell del patiment.

En moltes cultures religioses, incloent el cristianisme i l'islam, l'Infern es representa tradicionalment com a ardent i dolorós, que infligeix culpa i sofriment. Malgrat aquestes representacions habituals de l'Infern com a lloc de foc, algunes altres tradicions retraten l'Infern com a fred. Les descripcions de l'infern, budistes i particularment tibetans, presenten un nombre igual d'inferns calents i freds. Entre les descripcions cristians L'Infern de Dante retrata el cercle més intern de l'infern com un llac congelat de la sang i la culpa. Però el fred també va tenir un paper en les anteriors representacions cristianes de l'infern, començant per l'Apocalipsi de Pau, originàriament de principis del segle III.

Viquipèdia: 2. EL PERDÓ

“El cristianisme és potser la religió que més ha tematitzat el perdó, com es pot veure als passatges de:

• Jesús, quan demana el perdó per als que l'estaven crucificant.

• Quan diu de parar l'altra galta, quan ens donen una bufetada

• Jesús va dir que s'havia de perdonar "setanta-set vegades" una ofensa.

• El fragment sobre la dona adúltera i la lapidació

• L'exaltació de la misericòrdia i la pietat

• El fort lligam amb la confessió al catolicisme, en què obtenir el perdó és rebre la gràcia divina mitjançant un sagrament.

De fet el cristianisme s'ha presentat sovint com la religió del perdó, oposant-se al judaisme i la llei del talió (ull per ull i dent per dent). Aquesta visió s'argumenta en el Manament nou que diu Jesucrist que ha vingut a donar al món. Aquesta tesi no és objectiva, puix que la major part de les religions tenen com a missatge central l'amor envers el proïsme. Els romans, per exemple, tenien una deessa de la Clemència.

© Raül Blesa Arcarons

—----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------