1.- Introducció
2.- La resposta de GEMINI
3.- Agustí d’Hipona
4- Maimònides
5.- Al-Ghazali
1.- Introducció
A les pàgines 14 i 15 d’aquesta web fem l’abordatge d’aspectes elementals sobre l’espiritualitat cristiana, iniciem el contingut amb el següent text titulat “Apartat 1 Estimar a Déu, estimar a Jesús”:
“¿Com podem estimar a algú que ni veiem ni podem tocar? Hauríem de tenir excel·lents referències d'ell i que la seva personalitat despertés la nostra il·lusió i esperança. Així i tot, tindrem dificultats a l'hora de mobilitzar els nostres sentiments envers algú invisible. Cap humà ha vist mai a Déu i tots els testimonis en vida de Jesús van morir fa segles.
Malgrat això, hi ha persones que estimen a Déu i a Jesús, com és possible? Doncs, perquè Déu ens va crear a la seva imatge i semblança, i en el nostre cor portem les llavors de les seves bondats i bons sentiments envers la humanitat (1Co 3:16-17). La societat no ens ha fet persones amb tendència a estimar, ha estat Déu el que ens ha creat amb la capacitat d'allotjar i expressar amor”.
En altres indrets de la web citem la FE com allò que fa possible el miracle i la creença en Déu. Tanmateix, la presència recurrent d’un fort ateisme al llarg dels darrers tres mil·lennis d’història de les religions monoteistes, més les dificultats articulades pels moviments coneguts per cismàtics i heretges, han obligat a les organitzacions religioses a elaborar un cos doctrinari suficientment dotat d’arguments per fer front a qualsevol intent destructor de l’existència de Déu.
Nosaltres hem pensat que podríem preguntar-li a les eines de la intel·ligència artificial el “per què creure en Déu”. Del xatbot GEMINI hem obtingut una resposta.
2.- La resposta de GEMINI
A la pregunta: “Tingueu l'amabilitat d'elaborar un text amb els arguments de les religions monoteistes sobre el per què creure en Déu, si us plau, citeu algunes fonts d'informació, moltes gràcies.”
Resposta: “Entesos. A continuació, us presento un text amb els arguments que les religions monoteistes principals (cristianisme, islam i judaisme) ofereixen per a la creença en Déu, tot i que les seves formulacions específiques poden variar. També he inclòs algunes fonts d'informació generals.
Arguments de les Religions Monoteistes per Creure en Déu
Les religions monoteistes comparteixen la creença en un únic Déu transcendent, creador i sustentador de l'univers. Els arguments per justificar aquesta creença són diversos i es basen en diferents pilars:
1. L'Argument Cosmològic (o de la Primera Causa):
Aquest argument, present en diverses formes en les tres religions, sosté que tot allò que existeix ha de tenir una causa. Remuntant-se enrere en la cadena de causes i efectes, s'arriba necessàriament a una Primera Causa incausada, que és Déu. Sense aquesta causa inicial, res no podria haver començat a existir.
Cristianisme: Sant Tomàs d'Aquino, en les seves "Cinc Vies" (Suma Teológica), presenta una versió influent d'aquest argument, argumentant que tot moviment ha de tenir un motor immòbil, i tota causa ha de tenir una primera causa.
Islam: La filosofia islàmica, especialment a través d'Al-Kindí i Al-Ghazali, també desenvolupa arguments cosmològics, destacant la contingència del món i la necessitat d'un Creador necessari.
Judaisme: Tot i que no sempre es presenta de manera tan sistemàtica, la idea d'un Déu creador que inicia l'existència del món és fonamental en la Torà (Gènesi 1
2. L'Argument Teleològic (o del Disseny Intel·ligent):
Aquest argument es basa en l'observació de l'ordre, la complexitat i el propòsit aparent en la natura. Es postula que aquesta sofisticació i finalitat no poden ser fruit de l'atzar, sinó que requereixen un dissenyador intel·ligent, que és Déu.
Cristianisme: William Paley, amb la seva analogia del rellotge (Natural Theology), és un exponent clàssic d'aquest argument. La complexitat del món natural sembla indicar un creador intel·ligent de la mateixa manera que la complexitat d'un rellotge indica un rellotger.
Islam: L'alcorà conté nombrosos versets que conviden a la reflexió sobre la creació com a signe de l'enginy i la saviesa d'Al·là. La perfecció de la natura i la seva harmonia són vistes com a evidència del seu Creador.
Judaisme: Els Salms i altres textos bíblics sovint exalten la saviesa i el poder de Déu manifestats en la creació del món i dels seus detalls.
3. L'Argument Moral:
Aquest argument sosté que l'existència d'una llei moral universal i objectiva, així com la nostra capacitat per discernir entre el bé i el mal, apunten a un Legislador moral transcendent, que és Déu. Sense Déu, la moralitat seria purament subjectiva i relativa.
Cristianisme: La idea d'una llei natural inscrita en el cor humà i la revelació divina dels manaments (com els Deu Manaments) són centrals en la moralitat cristiana, que es deriva de la naturalesa i la voluntat de Déu.
Islam: L'Alcorà proporciona una guia moral detallada per als creients, i la idea d'un judici final implica una norma moral objectiva establerta per Al·là.
Judaisme: La Torà conté un ric corpus de lleis i manaments que regulen la conducta moral i ritual, considerats com la voluntat de Déu per al seu poble.
4. L'Experiència Religiosa:
Molts creients afirmen haver tingut experiències personals de Déu, ja siguin moments de profunda revelació, sentiments de presència divina, o respostes a la pregària. Aquestes experiències subjectives són considerades per alguns com a evidència directa de l'existència de Déu.
Aquesta és una característica comuna a les tres religions, amb testimonis de profetes, sants, místics i persones comunes que afirmen haver experimentat la realitat de Déu de manera personal.
5. La Tradició i la Revelació:
Les religions monoteistes es basen en textos sagrats (la Bíblia, l'Alcorà, la Torà) que es consideren revelacions divines. La veracitat d'aquests textos i la tradició religiosa que els envolta són arguments per a la creença en Déu per a molts fidels.
Cristianisme: La Bíblia, interpretada dins de la tradició de l'Església, és la principal font de revelació sobre Déu i la seva relació amb la humanitat.
Islam: L'Alcorà és considerat la paraula literal de Déu revelada al profeta Mahoma, i la Sunna (els ensenyaments i pràctiques del profeta) també són fonts importants.
Judaisme: La Torà (els cinc primers llibres de la Bíblia Hebrea) és la revelació fonamental de Déu a Moisès, juntament amb els altres llibres de la Tanakh i la tradició oral interpretada en el Talmud.
Fonts d'Informació Generals:
Les Sagrades Escriptures: Bíblia (Antic i Nou Testament), Alcorà, Tanakh (Torà, Nevi'im, Ketuvim).
Textos Teològics i Filosòfics: Obres de Sant Tomàs d'Aquino, Sant Agustí, Al-Ghazali, Maimònides, entre d'altres.
Introduccions a la Teologia i la Filosofia de la Religió: Llibres que exploren els arguments a favor i en contra de l'existència de Déu des de diverses perspectives.
Estudis Comparatius de les Religions: Obres que analitzen les creences i pràctiques de les diferents religions monoteistes.
És important tenir en compte que aquests arguments són objecte de debat i crítica tant dins com fora de les tradicions religioses. La creença en Déu sovint implica un acte de fe que va més enllà de la pura lògica i raó.
Espero que aquest text us sigui útil. Si teniu alguna altra pregunta, no dubteu a fer-la.
Fins aquí la resposta de GEMINI. Anem ara a veure què ens diu d’Agustí d’Hipona, de Maimònides i de AI-Ghazali la Viquipèdia:
Agustí d’Hipona, Al-Ghazali, Maimònides
(Principal font la Viquipèdia)
3.- Agustí d’Hipona
Obres
Les tres obres més conegudes d'aquest filòsof són:
“Les Confessions”, en què narra la seva autobiografia, incloent-hi el seu naixement a l'Àfrica, la seva adolescència rebel, la influència de la seva mare (santa Mònica) i la conversió al cristianisme.
“La ciutat de Déu”, en què divideix el món en dos regnes o ciutats metafòriques i parla sobre la providència, la llibertat i la moral.
“La Trinitat”, obra teològica sobre les relacions de les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.
Agustí va ser un dels autors llatins més prolífics en termes d'obres supervivents, i la llista de les seves obres es compon de més de cent títols separats. Inclouen obres apologètiques contra les heretgies dels arians, els donatistes, els maniqueistes i els pelagianistes, textos sobre doctrina cristiana, particularment “De doctrina Christiana” (Sobre la doctrina cristiana), obres exegètiques com ara comentaris sobre el “Llibre del Gènesi”, els “Salms” i l'”Epístola als romans” de Pau, molts sermons i cartes, i les “Retractationes”, una revisió de les seves primeres obres que escrigué vers la fi de la seva vida.
A més, Agustí és especialment conegut per les seves “Confessions”, que són un relat personal del principi de la seva vida, i per “La ciutat de Déu”, consistent en 22 llibres, que va escriure per restaurar la confiança dels seus companys cristians, que va quedar colpejada pel saqueig de Roma per part dels visigots l'any 410. La seva obra “De trinitate” (Sobre la Trinitat), en què va desenvolupar el que actualment es coneix com a "analogia psicològica" de la Trinitat, es troba entre les seves obres mestres, i es pot dir que és una de les obres teològiques més importants de tots els temps. També va escriure “Sobre el lliure albir de la voluntat”, responent el perquè Déu dóna als humans un lliure albir que pot conduir a males accions.
Pensament:
- Epistemologia
Per a sant Agustí, l'acceptació de l'error i de l'engany ratifica l'existència de l'ànima humana, i ho expressa mitjançant l'argument "Si fallor, sum", un possible precedent de l'argument de Descartes. L'argument no tan sols resulta epistemològic, sinó també teològic i moral. L'existència de l'ànima és l'argument de partida per a rebutjar la posició escèptica més radical, segons la qual res no se sap. Malgrat l'engany i l'aparença, sempre li quedarà a l'individu una veritat indubtable, que és la de la seva pròpia existència. A partir d'aquesta veritat indubtable, Agustí voldrà demostrar la resta dels seus arguments.
En parlar de la seva teoria de la veritat, Agustí d'Hipona distingeix entre les veritats transcendents i les veritats humanes. La veritat transcendent és eterna, absoluta, universal i necessària, i causa de la veritat humana. Com a tal, cal identificar-la amb Déu. Està per sobre de la nostra veritat més alta, i també dins del nostre ésser (és el que es coneix com a intimisme de sant Agustí). A mesura que deixem entrar la llum divina en el nostre interior, se'ns mostra la veritat.
Aquesta teoria de l'il·luminisme té dues fases: la que es coneix pròpiament com a agustinisme, i la que comparteix amb la teoria de l'intel·lecte agent i intel·lecte pacient d'Aristòtil. La seva visió de la il·luminació divina com a font de veritat per al coneixement, va influir notablement en el corrent franciscà dels segles xiii-xiv.
En tot cas, per a Agustí, la veritat no pot derivar ni de les sensacions, car pertany a l'àmbit diví, a l'ànima immanent a nosaltres; ni al món sensible, ja que no pot derivar d'una sensació contingent. L'única manera d'arribar-hi és apartant-se de l'exterior, cercant una fuga del món sensible, i responent a la crida interior, que no planteja en un sentit místic, sinó simplement com a impuls, ganes d'atansar-se a la veritat.
L'individu ha de concentrar-se en la seva consciència i apartar-se del món material, que el porta al dubte. El coneixement veritable no pot quedar enterbolit amb el coneixement sensible, que és tan sols opinió (doxa). S'ha d'eliminar, doncs, tot intent d'epistemologia basada en el món sensible, i no buscar la certesa del coneixement amb els sentits. En conseqüència, Agustí fa una crítica a determinats aspectes de la sensibilitat humana i menysté activitats socials com els balls.
Aquesta necessitat d'una veritat externa al món ha estat utilitzada pels filòsofs de la història a conseqüència de la inseguretat en què va viure Agustí d’Hipona: davant el món que trontollava (invasions bàrbares), i de la inseguretat humana, el cristianisme ha d'oferir un missatge de salvació, una garantia de seguretat més enllà dels propis sentits.
- Ontologia
En Agustí, l'ontologia queda ratificada per l'existència de Déu. Parteix de dos fets: l'existència d'una realitat increada, que és Déu, i que existeix per si mateix, i l'existència d'una realitat creada, el món, per participació.
De la naturalesa de Déu, se'n poden definir els següents caràcters: transcendència, providència i presciència, bé, amor, felicitat i infal·libilitat. Déu és la ment eterna, que conté tot el que és racional, i per tant, també la idea de tot el que és real. Déu és també la llum universal, comuna a totes les intel·ligències.
D'altra banda, Déu és també Trinitat. És alhora Pare, que ha donat l'ésser a les coses, Fill, que els atorga la saviesa, la racionalitat, i Esperit Sant, que els proporciona l'amor. A més, Agustí identifica els tres caràcters de la trinitat amb el qual ell considera les tres facultats de l'ànima humana: al Pare creador, Déu, li correspon la facultat de la memòria, ja que és l'aprehensió d'un objecte que ja no canvia, al Fill li correspon la facultat del judici, que és necessària per aconseguir la saviesa, i a l'Esperit Sant li pertoca la facultat de l'amor.
- Fe i raó
Déu i la veritat estan identificats: la veritat és Déu, i Déu és la veritat. Per arribar a aquesta veritat transcendent, no s'hi pot arribar pel coneixement racional, sinó per la fe, ja que no hi ha coneixement de la fe, sinó acceptació i interiorització. La fe en Agustí és vitalitat suprema, voluntat, vida, força. Trasllada aquesta concepció al signe lingüístic: el considera una realitat material que evoca en l'enteniment una altra realitat, i té dues parts: so i significat, que s'adquireix amb la vis o força; igual que la fe és força de vida, a la paraula el significat dona força i sentit a tot el signe.
Considera la raó una eina insuficient per a arribar a la saviesa; gràcies a la raó, assolim algunes veritats, però si volem arribar a una vida feliç, sàvia, ens cal la fe. Tanmateix, la raó és de gran importància, ja que prepara per a la fe (així com la fe també prepara per a la raó): cal entendre els motius pels quals es creu. A més, és tasca de la raó controlar les limitacions de la fe.
Els aspectes anteriors queden recollits en la fórmula entendre per creure, i creure per entendre. El que dóna un autèntic sentit a la fórmula, això no obstant, és el que es repeteix en la Bíblia: "Si no creieu, no entendreu". La verdadera intel·ligència de la fe ve donada per la fe en si mateix: “crede ut intelligas”; la fe ajuda a comprendre allò en què es creu, però és la raó la que, en definitiva, troba allò que busca la fe.
- Antropologia
L'individu és una ànima que se serveix d'un cos. És un ésser incomplet, necessita contínuament l'ajuda de Déu. Una forma d'arribar-hi és mitjançant una característica pròpia de l'ànima, el que es coneix com a intimitat agustiniana. Es tracta d'un exercici d'introspecció, mitjançat la il·luminació divina, que permet entendre la transcendència de Déu. Aquesta il·luminació permet portar llum a l'interior de l'individu, el seu esperit, la seva intimitat.
En el seu discurs, intenta cristianitzar certs elements platònics: el fet que l'individu sigui posseïdor de perfeccions, però no de la perfecció absoluta, ja que és un ésser incomplet, o també la marcada superioritat de l'ànima enfront del cos. El més rellevant és la seva separació en humà interior i humà exterior (cfr. amb el mite del carro alat de Plató). No es tracta d'una separació entre cos i ànima, sinó que defineix l'humà interior com el guia, tant a nivell espiritual com en les actuacions materials. Per contra, una persona que es deixa regir pel seu humà exterior es comporta impròpiament a la seva naturalesa, dedicant-se tan sols als plaers sensuals.
La distinció entre humà interior i humà exterior resulta cabdal per al desenvolupament posterior del cristianisme: en la seva obra “Les confessions”, Agustí d'Hipona relata precisament una autocrítica de la seva vida, del seu humà exterior, des de l'humà interior que ha aconseguit trobar. En la confessió cristiana, aquest fet és precisament el que ocorre: l'humà interior de qui es vol confessar es mostra per fer confessar a l'humà exterior, i avergonyir-lo dels seus actes o dels seus pensaments impropis.
En l'ànima de l'individu hi ha tant ésser, com a memòria que l'esperit té d'ell mateix, saber, com a resultat de la intel·ligència, i amor, fruit de la voluntat. Així, en l'ànima es reflecteix la Santíssima Trinitat.
- Moral
Tot i que no va fer un tractat sistemàtic de moral, va ser un tema cabdal en la seva filosofia. Va introduir elements teològics en les seves reflexions.
Teoria del mal. El mal era un problema que preocupava especialment sant Agustí. En el seu pas pel maniqueisme, havia trobat la solució del mal com a principi metafísic, originari i intrínsec a la natura de l'univers. Més endavant, seguint el neoplatonisme, havia considerat el mal pròpiament com a no-ésser, com a quelcom negatiu, com a privació del bé, que ens impedeix complir amb el qual hem de ser. Segueix doncs Orígenes, i considera que el mal no pot haver estat creat per Déu, ja que Déu no pot haver creat quelcom negatiu, en ser ell mateix perfecció i bondat pura. D'altra banda, tampoc no es pot trobar en la matèria, ja que forma part de la creació, que és producte de la voluntat de Déu. Sant Agustí defineix aleshores el mal moral com a producte de l'ésser humà i del seu comportament injust envers els seus semblants. Té el seu origen en la lliure voluntat de l'individu, amb què Déu l'ha dotat. Per això, Déu no és responsable del mal ús de la llibertat.
Teoria de l'amor. L'individu deu l'amor a Déu. Aquest és tan important, que és possible viure seguint la màxima estima i fes el que vulguis, ja que l'amor és contrari al mal ús de la llibertat. Per amor (caritas), l'individu mai es desencadenarà del que és, ja que tan sols pot mostrar amor si és. L'amor és, doncs, arrel i fonament del bé.
Teoria de la felicitat. L'individu vol ser feliç, i la veritable felicitat és estimar. Allò que l'individu estima és el bé absolut.
- La creació del món i del temps
Per a sant Agustí, Déu ha creat el món “ex nihilo”, del no-res. La matèria és una secció de Déu resultat d'una decisió lliure, un acte voluntari de l'amor diví; no es tracta, doncs, del resultat d'un sistema emanatista. A diferència de Filó d'Alexandria, la matèria no és eterna, sinó que neix i canvia amb el temps, a diferència de l'eternitat de Déu, que n'és aliena.
La creació és l'acte inicial amb què Déu dóna origen al món, i la força que en sosté la producció. La creació és una i total: Déu crea les coses de manera que en aquestes ja hi ha l'expressió de tot allò creat. Els éssers futurs també han estat creats en la matèria, en forma de rationes seminales, en forma de llavors, que arribaran a la seva maduresa en el transcurs del temps, d'acord amb allò disposat per la providència divina.
Sant Agustí manté un punt de vista considerat avui en dia teista: Déu és causa eficient del món, alhora creant i conservant. Crea el món en un acte instantani, però alhora hi intervé de manera contínua i el conserva. Deixa llibertat a l'individu, però mai el deixa sol.
- La concepció de la història
La filosofia de la història d'Agustí descriu un procés que afecta tot el gènere humà. Es tracta d'una història universal constituïda per una sèrie d'esdeveniments successius que avancen cap a un fi mitjançant la providència divina.
Així mateix, descriu els diferents moments de la història: en primer lloc, la creació, seguida per la caiguda provocada pel pecat original, en què el dimoni introdueix la degradació en el món: Déu ofereix el paradís, però l'individu escull fer un mal ús de la seva llibertat, desobeint-lo. El segueix l'anunci de la revelació, i l'encarnació del fill de Déu. L'última etapa s'assoleix per la redempció de l'individu per l'Església, que és la sisena de les edats de l'ésser humà.
Agustí basa la seva representació de la història en una concepció literal, progressiva i finalista del temps. La història ha tingut un inici i tindrà una fi. La humanitat ha començat una nova etapa, en què el Messies ha vingut, i ha donat l'esperança de la resurrecció: amb Crist, acaba l'humà antic, i s'inicia la renovació espiritual en l'humà nou. La consumació de la història seria arribar a la fi sense fi: la vida eterna, en què regnarà la pau, i no hi haurà ja més lluita. Ningú no manarà sobre ningú, i s'acabaran les lluites internes.
Sant Agustí intenta demostrar que s'ha de conciliar la llibertat humana amb la intervenció de Déu, que no coacciona l'individu, sinó que l'ajuda. L'acció de l'individu s'exerceix amb llibertat, emmarcant la moral individual en una moral comunitària. El procés històric de l'ésser humà es pot explicar mitjançant la lluita dialèctica, el conflicte, entre les dues ciutats del món, que arribaran al final a l'harmonia.
- La ciutat de Déu.
Tots els que segueixen Déu, units per l'amor diví, que constitueixen una Església invisible i són pelegrins a la Terra cap a un fi transcendent i una recompensa eterna. Necessita els béns de la ciutat terrena per poder fer la seva via en el món.
La ciutat terrenal, formada pels que han posat el seu amor en el món, en si mateixos, els que s'identifiquen amb les virtuts cíniques i s'obliden de Déu condemnant-se a la mort eterna. Lentament, s'anirà atansant cap a la ciutat de Déu. En la ciutat terrenal, cal que regnin temps durs, per tal que la gent no estimi la realitat terrenal, i en desitgi la divina: només quan hi ha desgràcies, l'individu veu la condició efímera de la seva realitat mundana. Tan sols quan hi hagi pau, tranquil·litat en l'ordre, serà quan s'assoleix el descans etern, la comunió amb la ciutat de Déu.
- Influència
Es considera que Agustí actua de pont entre l'edat antiga i la medieval en filosofia. En el debat fe-raó que va ocupar els segles posteriors, va marcar el camí d'unir filosofia i teologia, anticipant l'obra de molts pensadors de la filosofia medieval, fins i tot d'aquells que en defensaven la separació, com Tomàs d'Aquino.
La seva concepció del temps i de Déu com un ésser atemporal precedeix la filosofia de Kant, afirmant que el temps objectiu i el subjectiu no coincideixen. El subjectiu es lliga a la memòria i l'experiència del subjecte, extrem recollit per la fenomenologia. En la literatura, va influir en Petrarca i en tot el Renaixement amb les seves confessions amoroses.
4.- Maimònides
Els principis de la fe jueva son una sèrie d'afirmacions que es presenten com el suport fonamental inherent a l'acceptació i la pràctica del judaisme. Si bé van quedar més o menys fixades a l'edat mitjana, els teòlegs jueus han estat discutint aquestes qüestions des de l'Antiguitat i continuen fent-ho avui dia.
Al llarg del temps la seva formulació ha variat tant pel que fa al nombre que al contingut: el rabí Josep Albó, per exemple, en el Sefer ha-Ikkarim, enuncia tres principis (creença en l'existència de Déu, en la Revelació i en la Justícia divina), mentre que el seu mestre Hasdai Cresques en preconitzava sis. Maimònides, al segle xii, en el seu comentari de la Mixnà (Tractat del Sanedrí, capítol 10) en va formular tretze, els tretze principis fonamentals que són els més generalment acceptats i que es troben compilats en diverses fonts talmúdiques.
D'altra banda, la necessitat de creure en tots els principis ha estat qüestionada en un moment o altre al llarg de la història. Això és degut al fet que el judaisme no se centra gaire en conceptes cosmològics abstractes; tot i que els jueus han profunditzat molt els problemes de la naturalesa de Déu, de l'home, de l'univers, de la vida i de la mort, no hi ha cap creença vinculant sobre aquests temes, deixant un espai important per a les opinions personals sobre aquests temes. El judaisme se centra més aviat en les relacions: la relació entre Déu i la raça humana, entre Déu i el poble jueu i entre els éssers humans. Les escriptures sagrades hebraiques expliquen la història del desenvolupament d'aquestes relacions a partir de la Creació, passant per la relació entre Déu i Abraham, Déu i el poble jueu, etc.
Aquests escrits també especifiquen les obligacions recíproques que generen aquestes relacions, tot i que diversos corrents dins del judaisme tenen opinions diferents sobre la naturalesa d'aquestes obligacions. Alguns diuen que són lleis de Déu, absolutes i immutables: els ortodoxos; d'altres diuen que aquestes lleis divines poden canviar i evolucionar al llarg del temps: els conservadors o masortí; d'altres encara pensen que es tracta de simples directrius que es poden seguir o no, com en el judaisme liberal o el judaisme reconstruccionista. Cap comunitat jueva ha desenvolupat ni fixat el que equivaldria a un "catecisme", però malgrat tot, tot i que aquestes formulacions presentin un fons ideològic comú.
Els tretze principis fonamentals de Maimònides
El judaisme es basa en un monoteisme estrictament unitari, en la creença no només en un sol Déu, sinó en el Déu Únic. Per Maimònides, doncs, "El pilar, el fonament absolut de la saviesa, és tenir una idea clara que hi ha un Ésser Primordial que ha creat tota la resta" (Rambam, Hilh'ot Yessod HaTorah 1,1). Aquest ésser, un i immaterial, és l'únic exclusivament digne de ser pregat; es va revelar als homes a través de la profecia, de la qual Moisès n'és per sempre el més gran dels portadors; va donar la Torà, divina i immutable; dirigeix el món, coneix els pensaments dels homes i fa prevaler la justícia; i enviarà el seu alliberador per tal de preparar el món a una nova era amb la resurrecció dels morts.
Aquesta creença es detallada així en "tretze principis fonamentals" (Xloixà Assar Ikarim):
- Creença en l'existència del Creador, perfecte en tots els modes d'existència i causa primordial de tot el que existeix.
- Creença en la unitat absoluta i sense igual de Déu.
- Creença en la no corporeïtat de Déu i en que no pot veure's afectat per cap esdeveniment material, com ara el moviment, el descans o la residència.
- Creença en l'eternitat de Déu.
- Creença en l'imperatiu d'adorar exclusivament Déu i de no pregar a cap divinitat falsa.
- Creença que Déu comunica amb l'home a través de la profecia.
- Creença en la primacia de la profecia de Moisés.
- Creença en l'origen diví i en la immutabilitat de la Torà.
- Creença en la immutabilitat de la Torà.
- Creença en l'omnisciència i la providència de Déu.
- Creença en què hi ha una recompensa i un càstig diví pels actes humans.
- Creença en l'arribada del Messies i de l'Era messiànica.
- Creença en la resurrecció dels morts.
És habitual que moltes comunitats recitin els Tretze Principis d'una forma més poètica, començant amb les paraules “Ani Maamin” - "Crec" - cada dia després de les oracions del matí a la sinagoga. També ho és que el divendres a la tarda, després del servei d'entrada del Sàbat, es canti el poema Yigdal, que narra els Tretze Principis de la Fe.
La “Guia de perplexos” (en hebreu מורה נבוכים, Moré Nevukhim) és l'obra més important de Maimònides i resumeix en forma de carta els postulats bàsics de la seva teologia. Escrita al segle xii, la guia va aixecar des de l'inici una forta polèmica i va difondre's entre els jueus però també entre pensadors d'altres religions. L'objectiu explícit és reconciliar la filosofia amb la fe i els ensenyaments bíblics.
- Contingut
L'obra es divideix en tres llibres, escrits originàriament en àrab i posteriorment traduïts a l'hebreu. Al primer combat l'antropomorfisme que pot suscitar el dubte de si Déu té alguna realitat material i explica les metàfores de la Torà que ho podrien suggerir analitzant a fons el significat de cada terme. Conclou que l'ús d'aquestes metàfores sorgeix perquè Déu no es pot definir pel que és, sinó solament pel que no és (teologia negativa) o per aproximacions poètiques. El llibre acaba alterant que només els més erudits poden accedir a determinats ensenyaments, com els del misticisme, perquè molts d'altres caurien en l'heretgia si es queden solament amb la part superficial de la doctrina.
Al segon llibre resumeix les seves visions de cosmologia, fortament influïdes per Aristòtil i explica com la Creació continguda al Gènesi és una altra metàfora que quadra perfectament amb els ensenyaments filosòfics, recollint idees d'Avicenna i Abu-Hàmid al-Ghazali. Després analitza el concepte de profecia.
Al tercer llibre exposa el problema del mal, entès com a absència del bé i no com a entitat a part (fet que podria caure en el maniqueisme). A més a més comenta els passatges més cèlebres del Pentateuc i finalitza amb una justificació de lleis jueves.
5.- Al-Ghazali
Abu-Hàmid al-Ghazali, conegut també amb el nom catalanitzat d'Algatzell i, entre els musulmans, com l'imam al-Ghazali o Hújjat-al-Islam (persa: محمد غزالی; àrab: ابو حامد محمد بن محمد الغزالي الشافعي الطوسي حجة الإسلام, Abū Ḥāmid Muḥammad ibn Muḥammad al-Ḡazālī ax-Xāfiʿī aṭ-Ṭūsī Ḥujjat al-Islām; llatí: Algazelus o Algazel) (Tus, Khorasan, c. 5 de juliol de 1057 - 19 de desembre de 1111).
Fou un teòleg, filòsof, jurista i mestre sufí considerat un dels pensadors més importants del món islàmic, representant el misticisme més profund. Eixit de l'escola xafiïta, els seus treballs van permetre per primer cop que el sunnisme acceptés el sufisme com a ortodox. Se li deu igualment la introducció de la lògica i la sil·logística aristotèlica en la jurisprudència i la teologia islàmiques.
Va créixer a Tus, Khorasan, en una família sunnita de tradició intel·lectual i, com a conseqüència, tant ell com el seu germà Àhmad des de petits es van dedicar a estudiar. Després de la mort del seu pare, el jove, encara menor, es va instal·lar i es va formar a les ciutats veïnes de Ghazala (d'aquí el seu sobrenom al-Ghazali), Gorgan i Nishapur (que, en aquell temps, era un dels centres intel·lectuals més importants del món islàmic), seguint la tradició islàmica: estudi de l'Alcorà, de la tradició o hadits, de comentaris, del dret islàmic i de la xaria, i encara de ciències auxiliars com la gramàtica i lexicografia.
Va tenir, a més, l'oportunitat d'estudiar amb el teòleg més prestigiós de l'època, Imam al-Haramayn, i es convertí en el seu deixeble. L'any 1085, en morir el seu mestre, va entrar sota la protecció de Nidham-al-Mulk, visir del sultán de Seljuk i fundador de la Universitat de Bagdad (la madrassa Nizamiyya).
Les influències sufís són nombroses i fortes en la vida d'al-Ghazali. Viu en el temps de propagació del sufisme: el seu pare era prop del sufisme, el seu tutor és sufí, el seu germà se'n fa a una edat precoç, els seus mestres s'inclinen cap al sufisme, el ministre Nidham-al-Mulk és prop dels sufís i el mateix al-Ghazali ha estudiat el sufisme. Però el sufisme no és només un saber teòric estudiat en llibres o ensenyat per mestres, és també una acció, una pràctica i un comportament, els principis de base del qual són, sobretot, renunciar al món d'aquí baix, la solitud i errar. Així, al-Ghazali, durant onze anys, porta una vida d'ermità entre Damasc, Jerusalem i la Meca.
En aquesta època, comença a escriure el més important dels seus llibres, Ihyā' 'ulūm al-dūn (Verificació de les ciències de la religió) -que acaba potser ulteriorment. Dividit en quatre parts, consagrades respectivament a les pràctiques del culte, als costums socials, als vicis i causes de perdició i a les virtuts que condueixen a la salvació, aquesta obra no aporta res fonamentalment nou, però es troba en els seus quatre volums i les seves aproximadament 1.500 pàgines l'essència del pensament islàmic religiós de l'edat mitjana, sota una forma alhora exhaustiva, clara i simple, que explica el lloc únic que ocupa en la història del pensament islàmic.
Els principis teològics d'al-Ghazali
El pensament d'al-Ghazali, com el pensament islàmic de manera general, gira essencialment al voltant del concepte de Déu i de les seves relacions amb les seves creacions (el món i l'ésser humà). Certament, al-Ghazali comença per seguir el corrent del fiqh i, més concretament pel de la teologia dogmàtica asharita, en la seva descripció de la identitat i dels atributs de Déu, i el corrent sufí en la definició de la relació entre Déu i l'ésser humà, però va més lluny proposant una idea nova de la identitat de Déu, dels seus atributs i de la seva acció.
Al-Ghazali està d'acord amb els jurisconsults i els teòlegs pel que fa a la unicitat i l'eternitat de Déu, un Déu sense substància ni forma, que no s'assembla a cap cosa i a la qual cap cosa no s'assembla, un Déu omnipresent, omniscient i omnipotent, un Déu dotat de vida, de voluntat, d'oïda, de vista i de paraula. Però el Déu d'al-Ghazali és diferent en el fet que l'univers i els seus components, i els actes dels humans, se sotmeten a la seva forta influència i a la seva intervenció directa i constant, i que els conceptes propis de la justícia dels humans no poden ser-li aplicats.
A semblança de nombrosos jurisconsults i filòsofs, al-Ghazali distingeix dos mons, aquest, que és efímer, i l'altre que és etern. El primer, el de l'existència material, és una existència provisional, sotmesa a la voluntat de Déu; no és regit per un conjunt de lleis científiques, que són segons ell una part d'aquest món, sinó que és dominat, regit i dirigit per la intervenció directa i constant de Déu (rebuig a la causalitat). Pensa que Déu no és només el creador de l'univers, de les seves característiques i de les seves lleis (o causa de l'existència), és també la causa de tot esdeveniment que hi sobrevé, insignificant o important, passat, present o futur.
Teodicea d'al-Ghazali
És en aquest univers que viu l'ésser humà, criatura feta d'una ànima immortal i d'un cos efímer. L'ésser humà no és ni bo ni dolent per naturalesa, encara que la seva disposició natural sigui més a prop del bé que del mal. Es mou, a més a més, en un espai restret, on les restriccions prevalen contra les possibilitats de tria. És menys fet per al món d'aquí a baix, on pateix, que per a l'altre, al qual ha d'aspirar i cap al qual ha de consagrar els seus esforços.
La societat, formada d'éssers humans, no és i no sabria ser virtuosa per a al-Ghazali. És una societat on el mal està sobre el bé, fins al punt que l'ésser humà té més interès a evitar-lo que a viure-hi. La societat no pot anar més que empitjorant. L'individu hi té els seus drets i els seus deures, però la seva existència és insignificant al costat de l'existència i de la potència del grup. És també una societat estratificada, composta d'una elit pensant i dirigent i d'una massa, que ha abandonat completament la seva sort a les mans d'aquesta elit. Les preguntes de la religió i de la doctrina són competència dels savis i els assumptes d'aquest món i de l'estat són a les mans dels dirigents. El poble no fa sinó d'obeir. Finalment, la societat és completament sotmesa a l'autoritat de Déu, el seu únic objectiu és la religió i donar als éssers humans la possibilitat de venerar Déu.
La filosofia d'al-Ghazali
Consciència i saber són els principals trets distintius de l'ésser humà, el qual poua el coneixement en dues fonts, l'una humana, que li permet descobrir el món material, per mitjà d'aquestes eines limitades que són la percepció i la raó; i l'altra divina, que li permet conèixer el món del més enllà, per la revelació i la inspiració. Aquests dos tipus de coneixement no es poden posar en peu d'igualtat, des del punt de vista de la seva font com del seu mètode o del seu grau de veritat. El verdader saber no pot venir més que de la revelació, una vegada l'ànima reformada i purificada per l'educació de l'esperit i del cos, i en conseqüència a punt per gravar el que és gravat en la memòria. Es tracta d'un saber el vector del qual no és ni la paraula ni l'escrit, un saber que investeix l'ànima en la mesura que aquesta és pura i es presta a rebre'l. I com més l'ànima es guanya aquest saber, més coneix Déu i s'hi acosta, i més gran és la felicitat de ser humà.
Segons al-Ghazali, l'individu virtuós és el que renuncia a aquest món per tendir cap al més enllà, que prefereix la solitud a la freqüentació dels seus semblants, la indigència a la riquesa i la gana a la sacietat. És l'abandó a Déu i no el gust del combat el que dicta el seu comportament, i és més propens a ser pacient que agressiu. Curiosament, quan fins i tot la imatge del virtuós començava a evolucionar a Europa, el «monjo cavaller» suplanta el monjo errant, el vestit del virtuós canviava també a l'Orient àrab, amb la diferència que l'armadura del cavaller combatent deixava lloc als parracs del sufí. I mentre Pere l'Ermità esvalota les masses europees i les mobilitzava per les croades, al-Ghazali exhortava els àrabs a sotmetre's als sobirans i a dissuadir-los a desviar-se de la societat.
—---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel seu comentari.