© Raül Blesa Arcarons
La humilitat
1.- Introducció
2.- La paràbola de l'home superbiós i de l'home humil
3.- La paràbola del convidat petulant
4.- Els últims seran els primers
5.- Comiat
1.- Introducció
L'ésser humà és vulnerable, podem gaudir de fortalesa però també tenim febleses; la fortalesa és volàtil, sovinteja la feblesa. Hem de reconèixer les nostres limitacions i la probabilitat de cometre errors dia si i dia també. Hem de mostrar humilitat per a no caure en la supèrbia, hem de fugir de la vanitat, l'ostentació o l'orgull sense mesure.
El cristianisme considera la humilitat com una virtut que ens allunya de l'excessiva estima d'un mateix; és bo tenir autoestima, però sempre en el marc de la modèstia davant del proïsme i de la submissió, quan cal, davant de Déu.
La persona humil demana perdó i practica la compassió i la caritat; la seva humilitat el fa sensible a entendre les mancances de tothom; sensibles i afectats pels nostres defectes i els dels altres. Tot això ens ajuda a ser humans, de fet la humilitat, la compassió i la caritat són derivacions de l'estimació al proïsme, una estimació que ens permet articular societats més justes i pacífiques, gaudir del benestar i de la pau de Déu.
2.- La paràbola de l'home superbiós i de l'home humil (Lluc 18:10-14)
Aquesta paràbola és més coneguda amb el nom de "el fariseu i el publicà". També se la coneix sota la denominació de "els dos homes que preguen".
Amb la seva exposició, en Jesús de Natzaret intentava convèncer a un grup de gent que es refiaven en excés de si mateixos, que la supèrbia, entesa com a ostentació de la pròpia superioritat i menyspreu pels altres, aixeca barreres entre els creients i Déu. Per contra, l'humil adquireix una capacitat i possibilitat de comunicació directa amb Déu, i així aconsegueix la compassió i el perdó del Creador, a més d'altres bondats.
Qui s'enalteix tot orgullós i fanfarró, o qui faroneja, ho té difícil d'entrar en el Regne de Déu. En canvi, el discret, el respectuós i submís davant del Senyor, el generós a l'hora de perdonar i modest quan s'auto valora i demana perdó, té l'accés garantit a la salvació i vida eterna en la glòria de Déu.
El relat de la paràbola té la sinagoga com a lloc de l'activitat religiosa dels dos protagonistes: l'home humil, d'ofici publicà, recaptador d'impostos al servei dels romans i odiat pel poble jueu; i l'home superbiós, d'ofici desconegut, però classificat com a creient molt respectat per la seva intensiva pràctica religiosa i membre d'una organització que destacava per la seva defensa de les lleis de Moisès i l'Antic Testament.
La paràbola ens parla de l'home superbiós, orgullós i estirat, que pregava donant les gràcies a Déu perquè no era com els altres homes, delinqüents i pecadors, mostrant la seva satisfacció i alegria en no ser com el recaptador d'impostos que pregava com ell en un altre lloc de la sinagoga. El superbiós li recorda a Déu que ell fa els dejunis setmanals i paga el delme al Temple, és a dir, actua d'acord a la llei, i com aquell que passa factura per complir amb el seu deure.
En canvi, l'home humil, el recaptador d'impostos, encongit i avergonyit, del tot inclinat i respectuós, reconeix que és un pecador i demana el perdó a Déu Nostre Senyor, li prega que s'apiadi d'ell. En finalitzar la paràbola, en Jesús de Natzaret afirma que qui s'humilia serà enlairat i qui s'enlairi serà humiliat, precisament per creure i presumir que era un home just i tot menyspreant d'altres.
En definitiva, el recaptador s'oblida del seu orgull, actua com un pobre d'esperit que busca la pau interior de Déu i li demana perdó després de penedir-se dels seus pecats i errors. El Senyor l'escolta amb atenció, és misericordiós i li atorga el perdó com a premi a la seva devoció i humiliació, i per la seva actitud submisa i afligida. Humiliar-se i demanar l'ajuda de Déu agrada al Creador.
En canvi, l'home superbiós s'auto valora en excés, és arrogant i està convençut que és la imatge de la perfecció perquè compleix amb la llei, com si la llei pogués substituir a Déu, una llei feta pels homes.
El superbiós ignora que no podem comprar ni l'amor de Déu ni la salvació amb la llei. No demana perdó i el que fa és recordar-li els seus suposats mèrits per haver seguit les normes de comportament establertes per les autoritats eclesiàstiques.
Cal afegir que els pobres, i les classes populars en general, per la seva manca de recursos, ho tenien molt difícil a l'hora de complir la normativa imposada des dels poders de la societat teocràtica en que s'havia convertit Judà. Un codi de comportament asfixiant en el marc de la corrupció i l'abús de poder de les autoritats romanes i de les classes socials benestants.
D'altra banda, i per finalitzar, aquesta paràbola és una lliçó sobre com s'ha de pregar. Pregar exigeix guardar les formes anotades en la paràbola i, en aquest cas, tenim un exercici de reconeixement de les coses que fem malament i que ens allunyen de Déu i del proïsme, així com la voluntat de rectificar i la demanda de compassió i perdó.
Òbviament, hi ha altres continguts objecte de comunicació amb Déu, per exemple les sol·licituds d'ajuda o les peticions de suport, sanació, pau i benestar, entre d'altres. No hi ha barreres en el llistat de possibles continguts a l'hora de comunicar-se amb Déu.
3.- La paràbola del convidat petulant (Lluc 14:7-14)
L'evangelista Lluc ens parla de moltes experiències de Jesús de Natzaret al llarg dels seus tres anys de predicar la Bona Nova. Una de les més conegudes tracta d'un advertiment als convidats a un dinar a casa d'un personatge notable, advertiment sintetitzat en la frase: "Tot aquell que s'enlaire a si mateix serà humiliat i el qui s'humilia serà enlairat".
Era un dissabte, el dia del Senyor, i cal dedicar la jornada a Déu, està prohibit treballar. A Jesús de Natzaret se l'ha acusat diverses vegades de no respectar el dia del Senyor pel fet de fer-hi miracles. En aquesta ocasió en Jesús torna a fer un miracle i guareix a un malalt. Aquesta vegada, però, assistim a la sorpresa de que no se li critica la seva intervenció sanadora malgrat ser un dissabte.
Resulta que tots els convidats estan enfeinats en aconseguir els seients principals o llocs propers al cap de taula. Com més a prop estàs del notable amfitrió, més important ets i tothom vol destacar i que se li reconeguin els seus suposats mèrits ocupant els llocs d'honor. Per tant, en aquest cas, no hi ha ni temps ni interès per criticar a Jesús, allò que calia era posar-se medalles i maquillar-se d'home prestigiós.
En mig de la dèria competitiva per les cadires, Jesús els hi diu que quan algú et convida per celebrar un casament, el millor que pots fer no és seure en els primers llocs, doncs pots ser víctima d'un desengany i les teves il·lusions se'n vagin en orris. Pot succeir que hagis de cedir el teu lloc a convidats més importants que tu i tots els presents s'adonin que havies ocupat el seient d'un altre, passant la vergonya de buscar-te un lloc més allunyat del cap de taula i pateixis la burla de tothom.
El que cal fer, afegeix Jesús, és anar a ocupar els darrers llocs, i així l'amfitrió quan ho vegi et situarà més a prop d'ell, fent l'honor de reconèixer els teus mèrits, i a la vista de tots els convidats passaràs al davant d'altres comensals, augmentant així el teu prestigi social.
I tot això perquè "tot aquell qui s'enlaire a si mateix serà humiliat i el qui s'humilia serà enlairat".
La lliçó d'aquesta paràbola és prou evident: fer gala de cregut, ésser pedant i arrogant, no agrada a Déu, cal ser modest i humil. Cedir els llocs importants en l'escala de la societat competitiva és quelcom saludable per la nostra ànima i fortalesa espiritual. Si ens mereixem un lloc millor i rebre honors, que siguin uns altres els que ens ho facin saber i premiar.
En una societat dividida en classes socials i, per tant, estructurada verticalment, hi ha bufetades per arribar a ocupar els primers llocs i sovinteja la pràctica del "tot s'hi val". A més a més, les societats esclavistes de l'Edat Antiga destacaven per la seva rigidesa a l'hora d'estructurar-se social, política i econòmicament, i la rigidesa en la distribució de la riquesa era tal que solament una minoria es beneficiava dels excedents resultat del treball de tots.
La societat esclavista era violenta, elitista, racista i xenòfoba, a més d'explotar, sovint de forma cruel, a les classes socials baixes, condemnades a perpetuar-se en la seva miserable existència
A més, existia un fort patriarcat que situava els infants i les dones en una total indefensió en front d'un sovintejat abús de poder que deixava en un no res la seva dignitat. Infants i dones eren els últims de la fila, juntament amb els esclaus, els pobres, els invàlids, els malalts, els estrangers i altres grups marginats.
El pensament i el comportament de Jesús de Natzaret va provocar un canvi en el sistema de valoració dels grups humans que formaven les classes socials o castes. En Jesús va començar a capgirar el sistema social del món antic i va proporcionar arguments per a que, al llarg de la història de la humanitat, fos possible una societat més horitzontal -igualitària- i millorar així les condicions de vida de tothom, no solament de les classes benestants.
4.- Els últims seran els primers
En el Nou Testament tenim moltes evidències de la importància de ser humil i practicar la modèstia, per exemple:
- En un text de l'Evangeli de Mateu, capítol 18, versets 1 a 5, Jesús reivindica la dignitat humana dels infants i els situa entre els primers per entrar en el Regne de Déu. Per enlairar-se i abastar el cel, cal ser com un nen per a poder créixer de nou i madurar en Crist Nostre Senyor: "... el qui es faci petit com un infant és el més important en el Regne ..."
- En el text de l'Evangeli de Lluc, cap.13, versets 23-30, Jesús alliçona a la gent que l'escolta i afirma que els darrers, els rebutjats per la societat, entraran en el Regne de Déu: "... Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers."
- En el text de l'Evangeli de Marc, cap. 10, versets 35 a 45, Jesús diu que qui vulgui ser important haurà de fer-se el servidor dels altres, cal servir per fer mèrits i no, per tant, servir-se dels altres, podem llegir: "... qui vulgui ser el primer que es faci l'últim de tots".
- Servint a les persones servim a Déu. A més, no hi ha treball indigne, algú ha de fer les coses petites i insignificants, i el qui les faci mereix tot el respecte i valoració social per la feina feta. El mateix Jesús va donar un bon exemple. En el text de l'Evangeli de Joan, cap. 13:1-17, llegim com Jesús dóna una lliçó d'humilitat rentant els peus dels seus deixebles.
D'altra banda, quan Jesús servia als seus deixebles, renunciava als seus privilegis com a Mestre i Senyor, d'aquesta manera ennoblia les tasques considerades socialment inferiors i, per tant, valorava i reconeixia el mèrit d'aquells que les realitzaven.
5.- Comiat
En el Nou Testament hi podem trobar molts exemples sobre la conveniència de ser humils, així com de la necessitat de fer el bé i servir als altres, enaltint a aquells que realitzen tasques de poca volada. Aquesta idea de que els més importants han de servir als menys afortunats, sempre ha gaudit de les simpaties de les classes populars al llarg de la història.
Òbviament, les oligarquies i els cobdiciosos no han tingut mai cap interès en practicar la humilitat. La humilitat és cosa dels qui són pobres en l'esperit, a més de conscients de la seva feblesa humana, i desitgen entrar en el Regne de Déu.
Jesús de Natzaret ens ha ensenyat a ser humils, segurament és una condició necessària per a estar al servei de Déu i del proïsme, així com per col·laborar en l'obra de la Creació.
© Raül Blesa Arcarons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel seu comentari.